Tal dia com avui de l'any 1958, fa 59 anys, moria a Sant Rafèu (Provença-França) Josep Irla i Bosch que, després de l'afusellament del president Companys i en la seva qualitat de president del Parlament de Catalunya, es convertia en president de la Generalitat a l'exili. Durant catorze anys (1940-1954) exerciria les seves funcions, malgrat les circumstàncies extremadament adverses, amb la lleialtat i la responsabilitat que exigia la dignitat que representava. Josep Irla seria, també, el dipositari de la legitimitat republicana que uniria les presidències de Companys i de Tarradellas i que contribuiria a mantenir activa la institució i a projectar-la cap al futur.

Josep Irla havia nascut a Sant Feliu de Guíxols (Baix Empordà) l'any 1876 en una família humil d'obrers de la indústria surera. La manca de recursos econòmics de la família va impedir que Irla pogués cursar estudis superiors. No obstant això, en el decurs de la seva vida, es cultivaria de forma autodidacta fins a esdevenir una de les personalitats amb més solvència cultural de la política catalana. La seva proverbial seriositat i la seva extraordinària capacitat de gestió el portarien a exercir la direcció de la xarxa d'escoles i de biblioteques de la Generalitat (1937), del patrimoni artístic i arqueològic de Catalunya (1937) i la presidència del Parlament (1938).

Mor Josep Irla. El president de la Generalitat Irla i les seves afillades (1953). Font Viquipèdia

 El president de la Generalitat Irla i les seves afillades (1953) / Font: Viquipèdia

L'any 1939 va iniciar el camí a l'exili. El seu patrimoni personal seria confiscat pels falangistes. Després de molts anys de treball i de gestió al capdavant d'una indústria surera, es veuria abocat a una situació de precarietat econòmica que no li va impedir exercir amb la seva responsabilitat amb dignitat i amb criteri. Va aconseguir institucionalitzar la relació entre els catalans d'Amèrica —tant exiliats com emigrants— i la Generalitat, que resultaria decisiva per al manteniment econòmic de la institució. Amb la mort dels seus col·laboradors Pompeu Fabra (1949) i Rovira i Virgili (1950) lliuraria el relleu presidencial —en paraules de Tarradellas— “vell, malalt i pobre” (1954).