Tal dia com avui de l'any 1859, fa 158 anys, les Corts espanyoles votaven la declaració de guerra al sultanat del Marroc, obrint un conflicte militar que es perllongaria fins al 26 d'abril de 1860. Aquell conflicte, conegut com la Guerra d'Àfrica, es va saldar amb més de 10.000 víctimes mortals i el tractat que hi va posar fi, anomenat tractat de Wad-Ras, no satisfaria ni les aspiracions espanyoles —que consideraven insuficients els beneficis obtinguts— ni les marroquines —que denunciaven abusives les compensacions de guerra que se'ls imposaven—. En canvi, les potències europees amb interessos a la regió resultarien, a mitjà termini, les grans beneficiades. En aquell conflicte militar destacaria la figura del català Joan Prim, general del cos de reserva.

Aquella guerra venia precedida d'una sèrie d'escaramusses frontereres al voltant de les ciutats de Ceuta i de Melilla, que es remuntaven a l'any 1845. Poques setmanes abans de l'inici del conflicte els marroquins van arrancar els pals que marcaven la frontera i els espanyols van penetrar en territori aliè a talar arbres per reposar les fites. L'estratègia del govern espanyol passava per provocar la guerra. Els observadors de l’època dirien que aquella guerra es va fabricar per desviar el conflicte social i polític entre liberals i carlins, cap a un clima patriòtic que havia de generar un gran consens social al voltant del govern del liberal moderat O'Donell. Les mateixes fonts citen que la pobresa de recursos del territori ni tan sols justificava els interessos colonials

El pretext per justificar la invasió va ser “el ultraje inferido al pabellón español por las hordas salvajes” als afores de Ceuta. Una bona part de la societat espanyola va tenir una reacció de patriotisme exacerbat com no es veia des de les guerres napoleòniques (1808-1812). Alguns liberals catalans es van allistar voluntaris. I també alguns carlins catalans que havien combatut contra els liberals que, des del govern havien declarat aquella guerra, es van allistar. També l'Església catòlica, que des de diverses posicions havia combatut el liberalisme, es va afegir a l'onada de patriotisme visceral que recorria Espanya i encoratjaria els soldats espanyols a “no volver sin dejar destruido el islamismo, arrasadas las mezquitas y clavada la cruz en todos los alcázares”.