Tal dia com avui, fa 709 anys, el rei Jaume II signava el decret de dissolució de l'Orde del Temple als dominis catalanoaragonesos. Els templers havien esdevingut un poderós Estat dins l'Estat i la seva força era comparable a la dels estaments més poderosos del règim feudal: la casa reial dels Berenguer-Aragó, l'Església o les grans cases nobiliàries dels Montcada, dels Cardona o dels Entença. A la força de les armes hi sumaven un extens patrimoni -aconseguit en les guerres peninsulars-, i una potent xarxa de fortaleses a la Mediterrània que havia marcat el camí d'expansió comercial de la burgesia mercantil barcelonina.

Els templers havien arribat a Catalunya -un segle i mig abans- de la mà del comte Ramon Bereguer IV.  L'esperit guerrer de la noblesa europea s'havia imbuït de l'èpica de les Croades a Palestina. I el Pontificat, a l'atorgar categoria de croada a l'expansió peninsular cristiana, va estimular el creixement d'aquest fenomen. Als territoris de la Corona catalano-aragonesa, l'Orde del Temple, va acumular dominis -Comandes- amb una superfície total equivalent al territori de les actuals comarques de Girona. I van reunir un gran tresor -el més quantiós de l'Estat- que empraven per a concedir préstecs a la monarquia i a les principals cases nobiliàries de la Corona.

Jaume II, seguint la proposta de Ramon Llull, havia intentat reunir totes les ordes militars de la Mediterrània occidental sota la seva autoritat. Una iniciativa que va trobar l'oposició frontal de la monarquia francesa, que pretenia el mateix. Aquest conflicte va precipitar la caiguda dels templers. A la Corona catalanoaragonesa -a diferència del que va passar a França-, no van ser ni empresonats, ni torturats, ni condemnats. L'aliança que havien teixit amb la burgesia mercantil barcelonina va ser decisiva per salvar-los la vida. Les seves propietats van ser transferides a l'Orde de Sant Joan de l'Hospital, -controlada per la monarquia. Però el seu tresor no ha estat mai trobat.