Tal dia com avui de l'any 1661, fa 356 anys, moria a Vincennes (als afores de París) Giulio Raimondo Mazzarino, conegut com a cardenal Jules Mazarin. En el decurs de la seva vida Mazzarino va tenir una progressió personal digna d'una bona història de maniobres i d'intrigues en la lluita pel poder polític. Nascut en una família ni rica ni pobra de Sicília, ben d'hora es va relacionar amb la cúria pontifícia, a Roma. Dotat d'una excepcional capacitat intel·lectual va fer carrera; primer com a militar i després com a diplomàtic, sempre al servei dels interessos del Pontificat. Amb només 28 anys ja dirigia la política exterior de l'Estat Pontifici.
Amb 32 anys era nomenat nunci apostòlic -l'equivalent a ambaixador pontifici- davant la cort del Rei de França. A París, Mazzarino va travar amistat amb el cardenal Richelieu -el primer ministre francès-, que 4 anys més tard -després d'un breu retorn del sicilià a Roma i d'una topada important amb el pontífex- li concediria carta de naturalesa francesa i l'incorporaria a l'equip de govern. Mazzarino va tenir un paper rellevant en les negociacions entre els governs de Catalunya i França -durant la crisi i la revolució dels Segadors (1638-1640)- que van desembocar en la proclamació de la primera República catalana (1641) sota la protecció del regne de França.
El 1640, amb la decidida intervenció de Richelieu, era nomenat cardenal, i el 1642, a la mort del primer ministre, el succeïa i es convertia també en regent de França per la minoria d'edat de Lluís XIV. Durant els anys que va exercir la direcció del govern va acumular una de les fortunes més importants d'Europa. A la seva mort (1661) el seu patrimoni -que va llegar íntegrament a l'Estat francès- es va estimar en 35 milions de lliures franceses -l'equivalent actual a 7 mil milions d'euros- . I també va ennoblir la seva família, dotant i enllaçant les seves quatre nebodes -cèlebres per la seva bellesa i per la seva intel·ligència- amb les cases nobiliàries més poderoses de França.
La relació més determinant de Mazzarino amb Catalunya va ser, paradoxalment, de forma indirecta. Mazzarino va dirigir a distància la legació diplomàtica francesa en les negociacions de la Pau dels Pirineus (1659). Llavors feia 7 anys que els francesos havien aconseguit plantar la frontera a la cresta dels Pirineus. Però Mazzarino no tenia un especial interés amb la Catalunya Nord. Era conscient dels greus problemes d'ordre públic que li causava la resistència rossellonesa -els angelets de la terra-. I, home pràctic com era, pensava que els esforços a dominar els nordcatalans eren inútils, perquè Catalunya, tard o d'hora acabaria caient tota en pes cap al cantó francès.
El Tractat dels Pirineus, signat entre Espanya i França el 1659
En aquelles negociacions va proposar canviar la Catalunya Nord per les províncies francòfones dels Països Baixos hispànics. Però els negociadors hispànics s'hi van negar en rodó. A la cort de Madrid hi havia fortament instal·lat un sentiment punitiu i una cultura de càstig cap a Catalunya per la Revolució dels Segadors i per la proclamació de la República catalana. I tot i que la proposta de Mazzarino era beneficiosa per a les dues parts, la frontera entre les monarquies hispànica i francesa va restar definitivament clavada als Pirineus, consumant l'amputació de Catalunya, separant el Principat del bressol històric de la nació catalana.