Tal dia com avui, fa 512 anys, moria la reina Isabel, que amb Ferran, havien format la parella anomenada els Reis Catòlics. Amb la mort d'Isabel, la unió dinàstica entre les corones castellano-lleonesa i catalano-aragonesa es trencava. El seu vidu no havia estat mai coronat rei de Castella. Els pactes matrimonials l'havien situat en una posició subordinada, en la categoria de rei consort. En la mesura que la difunta també ostentava aquesta categoria pels dominis catalano-aragonesos. Quan va morir Isabel, la cort castellana va girar la mirada cap a la filla i el gendre; Joana i Felip, que a Castella eren anomenats “la Loca” i “el Hermoso” respectivament.

“Viejo catalanote, vuélvete a tu nación”, li va engaltar l'aristocràcia castellana al rei Ferran. Una cita que revela el poc interès dels poders castellans a mantenir l'estatus fabricat per la catòlica parella. En aquells dies Colom ja havia fet diversos viatges al nou continent. I la Mediterrània estava cedint -a marxes forçades- la seva històrica centralitat en benefici de l'Atlàntic. Les oligarquies castellanes que, abans del catòlic matrimoni, havien contemplat -caldria dir guerrejat- la possibilitat de fer societat amb Portugal, recuperaven amb entusiasme el vell projecte i mostraven amb autoritat el camí de la porta al consort català.

Ferran va saber llegir amb una clarividència meridiana l'estratègia castellana. Si els castellans i els alemanys (la filla i el gendre) havien formalitzat una nova societat, les noves circumstàncies geo-polítiques l'obligaven a buscar una aliança matrimonial amb una potència atlàntica. Sortint de Toledo, sense pràcticament temps de passar per Barcelona, se'n va anar a París i va negociar un casori express amb Germana de Foix, neboda del rei Lluis XII de França i 36 anys més jove que ell. Només van tenir un fill, Joan, que va morir a les poques hores de néixer. Si hagués sobreviscut, la unió dinàstica castellano-aragonesa no s'hauria recuperat mai.