Tal dia com avui de l'any 1239, fa 778 anys, Jaume I -comte independent de Barcelona, Rei d'Aragó i senyor de Montpeller- signava el primer document que establia les normes de la vida comuna i de l'ordenació política i jurídica de la ciutat de València. Aquest primer document i els que el seguirien s'inspiraven en els Usatges de Barcelona, els Costums de Lleida i els Furs de Saragossa, en aquells anys les tres grans ciutats dels dominis de Jaume I i els models d'autonomia municipal més desenvolupats. La compilació d'aquesta documentació es transformaria en els Costums de València -més endavant anomenats Furs- i s'aplicarien al conjunt del País Valencià.
La redacció i promulgació dels Furs de València expressa -i explica- l'especial interès del rei Jaume I en la constitució del Regne de València com a entitat política pròpia i diferenciada de Barcelona i d'Aragó. Els Furs van ser la resposta de Jaume I al conflicte que havia sorgit entre les classes aristocràtiques catalanes i aragoneses que havien participat activament en l'empresa militar conqueridora del País Valencià. Uns i altres rivalitzaven per incorporar-lo als seus respectius edificis polítics d'origen. Però no per una qüestió de patriotisme, com ens pot semblar a primer cop d'ull, sinó per interessos personals i familiars de les seves respectives nissagues nobiliàries.
El braç eclesiàstic de les Corts valencianes medievals
Catalunya era un país feudal, que volia dir que els estaments nobiliari i eclesiàstic tenien tant o més poder -polític, econòmic i militar- que el comte-rei. En canvi Aragó era un país senyorial, que volia dir que el Rei exercia una autoritat no negociada, però en canvi -paradoxalment- la relació entre la corona i la noblesa militar era molt més estreta i estava farcida de servituds dels uns cap als altres. Jaume I va voler crear un país nou -el Regne de València- sobre el solar de les antigues nacions nord-ibèriques dels ilercavons, els edetans i els contestans, on poder exercir la seva condició reial amb més llibertat. I el va dotar d'unes Constitucions pròpies que serien vigents durant cinc segles, fins que el primer Borbó espanyol les va liquidar a sang i foc (1707).