Tal dia com avui de l'any 1641, fa 376 anys, va tenir lloc la Batalla de Montjuïc, la més important de la revolució i la Guerra dels Segadors (1640-1652), i la que marcaria decisivament el desenvolupament del conflicte. La Batalla de Montjuïc va ser el punt culminant de l'enfrontament militar entre Catalunya i la monarquia hispànica. Una crisi que es remuntava a sis anys abans, i que Olivares, el ministre plenipotenciari del rei hispànic, sempre va orientar cap al camp bèl·lic. Sis mesos abans les institucions catalanes havien iniciat el camí cap a la independència concertant una aliança amb França. I nou dies abans, havien proclamat la República catalana.
La reacció d'Olivares va ser armar un exèrcit de 26.350 homes (peons, cavalls i artillers) que va iniciar l'ocupació del Principat pel sud. Els catalans van presentar resistència a l'Hospitalet de l'Infant, a Cambrils i a Martorell. A Cambrils, el marquès de Los Vélez -el general hispànic- va protagonitzar un dels episodis més tràgics del conflicte. Després de rendir la plaça amb la promesa de respectar vides i bens, les seves tropes es van lliurar a una carnisseria dantesca contra la població civil desarmada, que es va saldar amb més de 700 morts (el 70% de la població). Era una maniobra emmarcada en l'estratègia del terror que pretenia desmobilitzar la resistència catalana.
El 23 de gener Los Vélez ja havia acampat el seu exèrcit a Sants i es preparava per l'assalt i l'ocupació de Barcelona. El 26 -tres dies després- va ordenar l'atac dirigint part de les tropes cap a Montjuïc i part cap a les muralles de Barcelona. A la costa de Montjuïc els fusellers catalans van destrossar la infanteria hispànica que ascendia la muntanya. I a les muralles de la ciutat, una acció combinada dels fusellers i els artillers catalans i la cavalleria francesa, va fer la resta. Una victòria amb una repercussió internacional formidable que va comportar la caiguda en desgràcia de Los Vélez i el principi de la fi d'Olivares, que seria destituït i desterrat dos anys després.