Tal dia com avui, fa 207 anys, el comandament militar espanyol de Girona es rendia a l'exèrcit imperial francès que -en el context de les guerres napoleòniques- havia assetjat i bombardejat la ciutat durant 233 dies. Havia conclòs un setge que és va saldar -entre les dues forces combatents- amb la pèrdua de 10.000 vides humanes. La cultura popular de l'època va convertir el setge de Girona en un símbol de la resistència espanyola a la pretesa ocupació francesa. Com ho va fer amb els setges de Tarragona i de Saragossa. O amb la batalla del Bruc. Una simbologia que ha estat reiteradament alimentada per la historiografia nacionalista espanyola.
Però la realitat era molt diferent. Joseph Bonaparte -el nou rei al tron espanyol- va impulsar una purga dels elements dirigents més poderosos -i alhora més reaccionaris- que van ser substituïts per personatges de les classes intel·lectuals amb un projecte modernitzador d'Espanya. La resposta de les oligarquies que havien estat desplaçades del poder va ser la mateixa que havien ordit en les mateixes situacions anteriors: el motí de Schillace -regnat de Carles III-, i el motí de Godoy -en el de Carles IV-. Fomentaven una revolta i la vestien de patriotisme. I amb la col·laboració de l'estament eclesiàstic manipulaven les masses: la voluntat de les classes populars.
La postura d'Alvarez de Castro a Girona; com la de Contreras a Tarragona; o la de Palafox a Saragossa, s'emmarquen en aquest context. Girona va ser sacrificada en un conflicte estrany a les seves classes populars i menestrals. Una guerra que dirimia les forces dels poders espanyols en conflicte: l'oligarquia latifundista i la jeràrquica catòlica d'una banda -que reclamaven el retorn de Ferran VII-, i les classes intel·lectuals i acadèmiques il·lustrades -articulades a l'entorn de la figura de Joseph Bonaparte- de l'altra. El llindar de les guerres civils del XIX -entre carlins tradicionalistes i liberals reformistes- que van dessagnar el país.