Tal dia com avui, fa 376 anys, en plena Guerra dels Segadors, es va produir la batalla de les Forques, que va tenir una repercussió política decisiva. No va ser la més cruenta. Però sí la més decisiva. Als afores de Lleida una aliança de francesos i catalans va esclafar el bo i millor dels exèrcits espanyols que pretenien envair el país per acabar amb la rebel·lió catalana. La que havia portat a la proclamació de la primera República -la de Pau Claris- d'existència efímera. I la que havia provocat l'atracció progressiva de Catalunya -com a Estat independent- cap a la influència de França.
En els ressorts de poder del país; independentistes i pro-francesos s'havien lliurat a una guerra soterrània sense treva. Un any i mig abans el president Claris -veritable home d'Estat- havia trobat una fórmula d'aliança amb França que no comprometia la independència. Si més no, a curt termini. Però la seva prematura mort -emmetzinat amb un potent verí- va impulsar el partit pro-francès al poder. Poc després l'ocupació espanyola de Tortosa va precipitar els esdeveniments. La Generalitat, pressionada, va proclamar Lluís XIII de França comte de Barcelona. La República Catalana quedava tocada.
La batalla de les Forques va servir per evidenciar que Catalunya no era Portugal. Els portuguesos s'havien independitzat de l'imperi espanyol poc abans, amb l'ajut dels anglesos. En una aliança militar equilibrada i paritària. A Lleida, reveladorament, els francesos van portar el pes de l'enfrontament. I es van endur la pitjor part. Richelieu -el primer ministre francès- va aconseguir els seus propòsits: evidenciar que els catalans per si sols no se'n sortirien i de retruc subordinar la política catalana als interessos francesos. Reduir la República catalana a la categoria de província autònoma de França.