Tal dia com avui, fa 958 anys, concloïen les obres de la Catedral de Barcelona. Un detall que va més enllà de la simple construcció d'un temple religiós, i que revela l'ambició dels barcelonins de l'any 1000. La Catedral -com a seu de la diòcesi- era un element importantíssim en el projecte de consolidació de Barcelona com a ciutat de referència i com a capital d'un territori. En l'Europa medieval les divisions eclesiàstiques tenien molta importància. Es corresponien -en la majoria d'ocasions- als territoris de les antigues nacions pre-romanes. Tribus que eren la base històrica i cultural de les societats medievals.

L'any 1058 Barcelona era una petita capital de 2.000 habitants reclosa dins el perímetre de l'antiga muralla romana. Fins i tot hi havien espais lliures a intramurs -l'actual zona de Plaça del Regomir i Pati d'en Llimona- que s'havien destinat a usos agraris. El precedent més remot dels actuals horts urbans. Això s'explica perquè pocs anys abans -el 985- el general andalusí Al-Mansur havia llançat unes devastadores campanyes militars sobre els petits comtats francs del nord-est peninsular, que s'havien saldat amb la destrucció de Barcelona. Un abans i un després en la història de la ciutat, que es va haver de refer -i imaginar- de bell nou.

Però el seu reduït tamany no era proporcional a la creixent importància. El silenci per resposta del poder central franc a l'agressió d'Al-Mansur havia precipitat una nova situació política: la independència de facto dels comtats catalans. Barcelona era seu dels comtes independents. Bastir una seu diocesana -la seu d'un bisbat ja existent- significava consolidar la capitalitat del territori sobre la recuperació d'uns vells límits. En el cas de Barcelona sumar, al paper de capital política, el prestigi de capital eclesiàstica. La dels territoris de les antigues nacions nord-ibèriques dels laietans i dels ausetans. El comtat independent de Barcelona.