Tal dia com avui, fa 290 anys, en ple estiu austral el basc Bruno de Zabala fundava la ciutat de Montevideo, en el paratge de la “hacienda” de Jorge Burgues, un genovès d'origen català. La nova ciutat va ser poblada amb colons de les Illes Canàries, de Galícia i del País Basc. Però a partir del 1766 -amb el decret que permetia a Catalunya comerciar amb l'Amèrica hispànica sense passar pel control de Cadis- s'hi va establir una important colònia catalana que, amb el decurs del temps, es convertiria en l'elit mercantil i política de la ciutat, i en la precursora del moviment independentista uruguaià de principis de la centúria del 1800.
Els catalans de Montevideo es dedicaven bàsicament a la importació i a la distribució de vi i d'aiguardent produïts al Principat. Llavors els vins catalans -i els de Bordeus- dominaven els mercats internacionals. L'expansió i consolidació de la colònia catalana es va produir en dues fases. Una fase inicial de retorns breus al Principat per a casar-se. Durant aquest període es va mantenir la cultura pròpia, i el català -amb el gallec, l'asturià i l'euskera- era una llengua d'ús habitual als carrers de Montevideo i als magatzems del seu port. El castellà, en canvi, era la llengua de la colònia canària, de l'administració, i també la lingua franca del conjunt de colons hispànics.
Passat un segle Montevideo va ser convertida en la capital del nou Estat d'Uruguai. Llavors era una petita ciutat de 30.000 habitants -el mateix volum poblacional que Reus- governada per una elit burgesa -en bona part- d'origen català. En una segona fase, aquells catalans s'havien emparentat amb les famílies dominants dels grups d'origen hispànic, i havien reemplaçat la seva cultura. Mantenien una consciència d'origen catalana que no era identitària. La societat sorgida de la derrota del 1714 havia assumit el nou paper del Principat com a simple província espanyola. I l'independentisme uruguaià s'emmarca en el context del conflicte clàssic entre les riques classes criolles i el poder de la metròpoli.