Tal dia com avui de l'any 1503, fa 514 anys, es publicava el reial decret de creació de la Casa de Contratación que decidia la rivalitat entre les ciutats de València i de Sevilla –i entre les corones catalano-aragonesa i castellano-lleonesa– per liderar el projecte hispànic. La Casa de Contratación era creada a Sevilla per controlar –de forma centralitzada– el moviment de navegació i l'activitat comercial entre la confederació hispànica i les noves colònies americanes. Els països de l'antiga Corona d'Aragó van quedar privats de tenir un canal de comerç directe. Sevilla primer, i Cadis després, van exercir aquest monopoli castellà durant, gairebé, tres segles.

A principis de la centúria del 1500, València era la gran capital social, econòmica i cultural de la Corona d'Aragó. I la capital política de facto. Ratllava els 100.000 habitants; superava Nàpols, triplicava Barcelona i quintuplicava Palma i Saragossa. La Universitat havia adquirit un gran prestigi. Les classes urbanes estaven liderades per un artesanat preindustrial molt actiu. I les seves elits dirigents estaven repartides entre una classe mercantil rica i culta i una aristocràcia militar molt potent amb extenses propietats al rerepaís –de terres i de moriscos que les treballaven en règim de semiesclavitud–. Un difícil equilibri que anticipava la Revolució de les Germanies.

Només Sevilla, Granada i Lisboa li feien ombra en l'àmbit peninsular. Sevilla, amb 75.000 habitants, era la gran ciutat de la corona castellanolleonesa. Només Granada se li aproximava. I triplicava Toledo –la capital–, Medina i Burgos. Però Sevilla no tenia una classe mercantil potent. Hi havia un buit que els banquers alemanys –els que van arribar amb el gendre Habsburg de Ferran i Isabel– van veure i van saber aprofitar. L'elecció de Sevilla no va estar motivada per raons estratègiques –geogràfiques i humanes–. A Sevilla es va materialitzar el gran pacte entre les oligarquies latifundistes castellanes i els banquers alemanys dels Habsburg, que dominaria els cenacles de poder hispànics durant dos segles.

Cristofol Colom
Història Els catalans de Colom Marc Pons