Tal dia com avui de l'any 1942, fa 75 anys, un escamot militar afusellava Joan Peiró i Belis davant la tàpia del cementiri de Paterna (País Valencià). Peiró havia estat detingut el 1940 per la Gestapo en la França ocupada pels nazis, mentre organitzava els ajuts bàsics que havien de rebre els refugiats republicans a l'exili. Va ser lliurat a les autoritats franquistes, que n'havien demanat l'extradició, el febrer de 1941, i va estar retingut i incomunicat a les dependències de la Dirección General de Seguridad, a Madrid, on va patir tortures: li va arrencar a cops diverses peces dentàries. Va ser jutjat per un tribunal militar franquista, condemnat a mort i afusellat tres dies després.

Joan Peiró havia nascut al barri barceloní de Sants el 1887 en una família obrera de condició humil. Va ser incorporat al món laboral amb només 8 anys. Fins als 22 anys no aprendria a llegir i a escriure, però les seves extraordinàries capacitats intel·lectuals i dots d'organització el portarien a dirigir els sindicats Confederació del Treball de Catalunya (1918) i la CNT d’àmbit estatal (1922). Des d’allí va conduir, juntament amb Salvador Seguí, el Noi del Sucre, una part significativa de l'anarquisme cap a l'arena política. Va ser director de la publicació Solidaritat Obrera (1930) i, també, de Revista de Catalunya (1937), la primera de la CNT redactada en català.

Durant la Guerra Civil de 1936-1939, Largo Caballero, president del govern de la República, el va nomenar ministre d'Indústria. Tant en la seva responsabilitat sindical com en la de membre del govern de la República, va perseguir els elements incontrolats que, a la rereguarda republicana, atemptaven contra la vida i contra els béns de les persones vinculades a l’Església i als partits de dreta, favorables o contraris als militars colpistes. D'aquests elements incontrolats va proclamar que no eren defensors de la causa republicana, sinó que eren delinqüents i criminals, moguts pels seus interessos personals i en ocasions finançats pel govern dels militars revoltats.

Peiró va treballar incansablement per millorar les condicions de vida i de treball de la classe obrera. Va crear la Cooperativa Cristalleries de Mataró (1925), que va constituir un sistema propi de prestacions per als treballadors i les seves famílies. El 1942, mentre estava detingut a les dependències de la policia franquista, el ministre Serrano Suñer, coneixedor del prestigi i de l'experiència de Peiró, li va oferir la direcció dels sindicats verticals del règim dictatorial. La negativa de Peiró va precipitar-ne l’execució. Peiró va ser afusellat perquè era tot allò que el franquisme odiava profundament: català, obrer, progressista, republicà, íntegre i intel·ligent.

 

Imatge principal: Joan Peiró / Font: Uníó de Cooperadors de Mataró