Tan sols la imatge cosmètica d'haver retingut els vuit diputats en les eleccions de diumenge passat i haver capgirat les nefastes previsions que s'havien fet durant tota la campanya i fins i tot durant la mateixa jornada, amb les enquestes a peu d'urna ofertes per TV3 parlant d'únicament cinc diputats, ha permès Convergència salvar els mobles en la seva última cita amb les urnes, abans de la seva anunciada dissolució durant aquest mes de juliol.

Curiosament, són els mateixos resultats que el 1979, el seu debut en unes eleccions amb la marca històrica de Convergència i Unió. Vuit diputats en aquelles eleccions constituents de l'1 de març de 1979 i també vuit aquest 26-J. Un total de 481.000 sufragis aquest diumenge davant els 483.000 de fa 37 anys. Posats a buscar similituds, aquell resultat es va produir un any abans d'unes eleccions autonòmiques –les primeres, el 1980– un període que sembla relativament raonable si pensem en uns nous comicis catalans, siguin del tipus que siguin.

Però les semblances acaben aquí i la resta s'assembla, ara com ara, com un ou a una castanya. El partit ha perdut musculatura política, s'ha dessagnat en casos de corrupció, ha assistit estupefacte a la immolació del president Pujol i la seva família amb els seus comptes a Andorra, i s'ha quedat sense capacitat per connectar amb la societat i les classes mitjanes, les quals diu voler representar. També s'ha tancat en les seves quatre parets, dinamitant qualsevol possibilitat d'acord amb formacions limítrofes (l'últim cas, el de Demòcrates) o amb aquells independents que han volgut aproximar-se. En resum, com a organització ha deixat de ser permeable a idees o persones que puguin eixamplar el seu espai sobiranista. I es podrien posar molts exemples més.

El cert és que la Convergència del 79 era la suma d'aspiracions i il·lusions d'una generació, i ara, el 2016, el partit és per a molts el seu lloc de treball, sens dubte una cosa menys il·lusionant i que a la llarga s'acaba notant. Així de cru i així de clar. Ho va diagnosticar perfectament el president Artur Mas quan va concloure, el 2015, que la marca de Convergència estava arribant al final del seu recorregut i, amb aquest, el final de les seves rutines i costums, els seus pesats mecanismes de decisió i un desproporcionat pes de l'aparell en totes les decisions. Es va equivocar en una cosa: les resistències al canvi vindrien també dels membres que no volen que una generació del partit, la que ha manat els últims quinze anys, sigui desplaçada.

Mas, mentrestant, escolta uns i altres. Envia missatges enmig de la bullícia interna que viu el partit. Aquesta setmana, per exemple, dimarts es va reunir amb Germà Gordó, dimecres amb Jordi Turull i dijous va dinar amb David Bonvehí i Marta Pascal. Els dos primers han format part durant anys del seu cercle de màxima confiança, encara que, en els últims temps, el distanciament del seu exconseller de Justícia és més que evident i no l'arriba a veure en la nova direcció.

El cas de Turull és molt diferent. Amb el president del grup parlamentari de Junts pel Sí, Mas s'hi sent en deute i el respecta. En tot cas, la qüestió és el límit de la renovació i la imperiosa necessitat de cares noves. Així com a Gordó Mas li ha dit amb delicadesa que no s'hauria de presentar, en el cas de Turull no ha estat així, en espera que sigui ell mateix que entengui l'abast de la renovació.

I és allà on entren, entre altres, polítics com els diputats al Parlament Bonvehí i Pascal, els alcaldes Albert Batet (Valls), Marc Solsona (Mollerussa) i Marc Castells (Igualada) i el parlamentari a les Corts per Girona i secretari general de la JNC, Sergi Miquel. Tots ells formen la denominada "generació Puigdemont" i tenen en comú la seva relació amb el president de la Generalitat i una enorme distància dels topants de la seu del partit, el carrer Còrsega.

El trencaclosques començarà a encaixar aquesta setmana i el final dependrà del grau d'implicació de Carles Puigdemont. Tota l'organització, començant per Artur Mas, espera que ensenyi les seves cartes de cara al període congressual, ja que, al final, ha de ser ell qui defineixi el perímetre de la renovació. Especialment en un moment en què l'expresident de la Generalitat ha traslladat en els últims dies que compta amb el coratge i l'energia per fer un instrument polític nou, obert i transversal. Tres aspectes que són del grat de Puigdemont i que ara només falta passar de la teoria als fets.

I és que, al final, els models es redueixen a dos. Un partit tancat que evolucioni en una línia similar com ho ha fet el PSC, on el vell aparell del carrer Nicaragua ha acabat imposant la seva llei davant renovacions traumàtiques, com haurien pogut ser lideratges que estan per provar, com l'alcaldessa de Santa Coloma de Gramenet, Núria Parlon. O bé, el model d'Esquerra Republicana, una formació que sota el lideratge d'Oriol Junqueras ha obert les portes a independents i els ha cedit les millors posicions als cartells electorals.

Aquest és el veritable debat en la vella CDC i que ha d'il·luminar el nou partit aquest cap de setmana. Molt em temo que si no es fa així i s'imposen altres inèrcies, també estructurals i pròpies d'un partit anquilosat, no sorgirà res més que el mateix de sempre i una llarga travessia pel desert.