No deixa de ser cridanera i també positiva la reflexió que va fer aquest dimarts al Congrés dels Diputats el president del grup parlamentari de Ciutadans, Albert Rivera. El líder de la formació taronja va dir que els debats que es produeixen al Parlament de Catalunya se celebren en un clima d'educació que no té res a veure amb el comportament dels bancs del Partit Popular quan s'adreça als diputats des de l'estrada d'oradors. La reflexió de Rivera té la seva importància, més enllà de les cornades que ja s'intueixen al seu expedient després dels xocs que ha tingut amb els populars aquests mesos: No era el Parlament un focus d'intolerància envers els que no pensaven com ells i eren fora de la majoria independentista? És evident que ni ho era ni ho és i és bo que així es reconegui encara que sigui des de Madrid.

El que li ha succeït a Rivera a la política espanyola no és gaire diferent del que els ha passat a altres formacions que han volgut jugar un paper de frontissa en moments que no hi ha hagut majories absolutes. El seu decantament per Pedro Sánchez i el PSOE, amb el qual va arribar a firmar un acord per a la governabilitat, li va fer guanyar una enemistat -irreversible?- amb el Partit Popular, el seu líder Mariano Rajoy i les seves terminals mediàtiques. Amb la paradoxa que, en molts casos, Rivera i Ciutadans han crescut políticament parlant en mitjans de la dreta espanyola. Rivera ha anat a aquesta batalla de la mà de l'establishment però això no li ha evitat atacs furibunds i d'aquí aquest toc entre nostàlgic i realista de les maneres de la política catalana en contraposició a la política espanyola i el grau de caïnisme que pot arribar a assolir.

Després de tants anys d'escoltar en tribunes diferents que en aquests últims anys el clima de fractura de la societat catalana era irrespirable, davant la qual cosa un anava dient que això era fals, tranquil·litza el fet de comprovar que la solució estava a tan sols 600 quilòmetres de Barcelona. Al final, qui havia de viatjar a Madrid era Rivera. Paradoxes de la política. I, també, lliçó de realisme.