Que el congrés del Partit Popular d'aquest cap de setmana i l'assemblea ciutadana de Vistalegre II, que ha celebrat Podemos, hagin tingut lloc a Madrid i en les mateixes dates és una casualitat. Que les dues formacions hagin parlat sobretot de lideratges, o més ben dit, d'hiperlideratges, una curiosa manera que tenen d'assemblar-se la vella i la nova política i la dreta governant més a la dreta d'Europa i l'esquerra que fa uns mesos se'ns presentava com una opció de govern revolucionària en l'època de la postmodernitat. Perquè sí que han aprovat moltes ponències polítiques, però l'únic que ens han sabut explicar el PP i Podemos és, en el primer cas, el pas ferm i sense rival de Mariano Rajoy cap a un nou mandat al capdavant de la formació que lidera des de 2004 i que, en cas que no sorgeixi cap contratemps, el 2018 ja haurà superat el temps que hi va estar el seu mentor, José María Aznar. També, el del fundador del partit, Manuel Fraga, que va dirigir l'organització 9 anys entre Aliança Popular i Partit Popular.

Que Rajoy governa el partit sense cap oposició és una obvietat. Fins i tot, el seu principal adversari, José María Aznar, ha acabat pràcticamente sense seguidors rellevants i acontentant-se amb fer, de tant en tant, declaracions pujades de to que actuen més com un desfogament personal que no com una crida a formar l'embrió d'una plataforma política alternativa. L'exemple més clar que Rajoy actua sense contrapresos en el partit és com ha manejat la composició dels òrgans directius, inclòs el número dos del PP: ningú no va saber res en les hores prèvies, va comunicar en el mateix congrés la continuïtat de Cospedal i no va tocar res més que l'imprescindible. Els compromissaris entregats el van aplaudir d'allò més.

El cap de setmana de Podemos ha estat molt més intens, almenys en les formes, ja que sí que hi va haver batalla de noms pel control de l'organització. Va guanyar Iglesias d'una manera molt folgada Errejón. Va triomfar per tant la línia més anti-PSOE, no només d'aquest PSOE, força domesticat pel PP, sinó també del que encapçalava l'anterior secretari, Pedro Sánchez. Pablo Iglesias no vol una aliança de les esquerres sinó que vol ser el principal referent de l'esquerra. La seva victòria davant Errejón ha estat clara i malgrat el discurs pronunciat després de la seva reelecció, en el qual parlava d'unitat i humilitat, el més probable és que el fins ara número dos pagui el seu desafiament perdent algun dels dos càrrecs que ocupava fins ara, la secretaria política de Podemos i el càrrec de portaveu al Congrés dels Diputats. Allà hi haurà la vara d'Iglesias i el desenllaç de la pugna entre Iglesias i Errejón. Tot això, sense descartar que no acabi perdent tots dos càrrecs. La derrota sempre té un preu.