L'enquesta del CIS donada a conèixer aquest dijous aporta novetats molt interessants pel que fa a Catalunya. Potser, la més rellevant és que la candidatura d'En Comú Podem disposa d'un avantatge significatiu, que amplia respecte al passat 20 de desembre, per guanyar les eleccions del proper 26 de juny. La seva victòria seria contundent en escons i vots, ja que dels 12 diputats actuals pujaria a 14 o 15 i, a més, mentre que totes les formacions polítiques baixarien en percentatge de sufragis, ECP recolliria en exclusiva totes aquestes paperetes. El sondeig tampoc no porta bones notícies per als independentistes, encara que són millors per a Esquerra que per a Convergència. Als republicans, el CIS els situa lleugerament a la baixa, encara que podrien conservar els actuals 9 escons o perdre'n un. CDC surt més malparada, ja que les seves expectatives són perdre'n un o dos. En qualsevol cas, sembla obvi que si ERC i CDC no aconsegueixen situar Catalunya al centre del debat polític d'aquestes dues setmanes -una cosa terriblement difícil en una campanya molt espanyolitzada mediàticament pel possible sorpasso de Podemos al PSOE- les expectatives que tenen de revertir aquesta situació són escasses.

Entre altres coses, perquè assistirem a una campanya molt televisiva, on l'independentisme quedarà fora de la gran majoria dels debats de les grans cadenes, i els platós seran cosa de quatre: PP, Podemos, PSOE i Ciutadans. Tant en el debat estrella a quatre de dilluns vinent com en el tan sui generis d'Antena 3 programat per a la nit d'aquest dijous amb quatre dones candidates sota el títol "Primer les dones". O bé on les discussions tindran a veure, per exemple, amb la falç i el martell. Sí, sí, amb la falç i el martell, paraules que van desaparèixer del llenguatge polític després de les primeres eleccions del 1977 i que Pedro Sánchez, en un atac de pànic després de l'enquesta del CIS, ha ressuscitat en afirmar que la política espanyola no es pot armar amb els vells símbols comunistes. Nivell.

És obvi que després de l'anunci del president Puigdemont d'una qüestió de confiança el proper mes de setembre, en les eleccions del 26-J l'independentisme s'hi juga també conèixer quina és la seva situació exacta, i que no es podrà comparar amb el 27-S però sí amb el 20-D. La suma i la individual. Pretendre grans objectius amb una tropa molt desmoralitzada no sembla ser la millor estratègia i si Puigdemont i Junqueras mantenen la paraula donada de no rebaixar-los hauran de començar a pensar que el final del sil·logisme no pot ser cap altre que mobilitzar la tropa. I això sabent que l'enuig d'una part de l'electorat de tots dos, sobretot dels convergents, no és menor a costa del protagonisme de la CUP durant aquests mesos. En tot cas, caldrà estar atents a un Puigdemont que dimecres va deixar enrere una presidència per delegació i que parlarà aquest mes d'agost tot el que calgui amb Junqueras per acordar una estratègia comuna. Això sempre que l'independentisme no surti del 26-J amb respiració assistida.