El president de la Generalitat ha començat aquest dissabte a Berga a donar algunes pistes sobre la qüestió de confiança a la qual se sotmetrà al Parlament el 28 d'aquest mes -tres dies després de les eleccions basques i gallegues i, presumiblement, en una situació política no gaire diferent a Espanya-, i la seva primera reunió pública comunicada a l'opinió pública aquest divendres amb la CUP. Potser, el més interessant és la suma de mà estesa a un soci parlamentari i la convicció que, en aquesta partida, si la juguen bé, l'escenari electoral a Catalunya no ha d'estar en cap moment a sobre de la taula.

La garantia de Puigdemont a la CUP que no agafarà dreceres per completar el procés hauria de ser el lubricant per als propers mesos. També el seu desig de rebaixar la tensió permanent amb l'esquerra radical independentista i que es tradueix en un compromís d'escoltar-se mútuament i un canal obert i fluid al qual han d'ajudar els canvis que s'han produït en el secretariat de la CUP. El cert és que, amb poques paraules, i, ara per ara, menys soroll en els mitjans de comunicació, les dues parts coincideixen en privat que l'acord no se'ls escaparà.

En bona lògica, les converses amb Economia per parlar del pressupost del 2017 no s'haurien de demorar, sobretot tenint en compte que el seu responsable, Oriol Junqueras, té canals oberts des de fa temps i una fluïdesa molt superior a la del Partit Demòcrata, que es tradueix, entre altres coses, en el fet que aquest divendres, per exemple, faran un acte conjunt ERC, la CUP i Podemos per celebrar el 40 aniversari de l'11 de setembre del 1976. Un acte que, d'altra banda, ha provocat més d'un enuig en l'antiga Convergència per no haver-hi estat convidada.

Però Puigdemont, que no va voler cap càrrec en el nou partit per dedicar-se en exclusiva a la Presidència de la Generalitat, sobrevola en alguns d'aquests problemes amb la sorpresa dels seus coreligionaris que el voldrien, a vegades, més bel·ligerant. El seu lideratge és de presència territorial permanent, allunyat dels conflictes que no li sumen, ofertes de diàleg a tothom i, tot això, sense perdre de vista per què va acceptar el càrrec quan li ho va proposar Mas. La resta -fins i tot si anirà a la reelecció- sembla importar-li realment bastant poc encara que sigui el que més se li pregunta.