Carme Chacón se'n va. O se'n va, ara per ara, a mitges. I ho fa després d'una profunda reflexió que va iniciar fa un cert temps. Bastant més que el període d'un mes que ha explicat aquest dijous al Congrés dels Diputats. Se'n va sense explicar-se, cosa que, d'altra banda, s'ha fet habitual en la diputada del PSC. Pocs saben que l'exministra ja no volia presentar-se a les eleccions del passat 20 de desembre i que, al final, si va acceptar, va ser per dues persones: José Zaragoza i Miquel Iceta, per aquest ordre. La insistència d'ambdós va desbloquejar la seva reticència inicial i, també dit en llenguatge col·loquial, entendre que al partit que li ho havia donat tot li devia, encara que anés cap al desastre electoral, aquest servei. Esclar que hi ha raons personals en la seva decisió i que van des d'una profunda sensació de frustració fins a altres raons d'índole familiar i professional.

Però no són aquestes en definitiva els motius que l'han portat a aquesta decisió. Com ha deixat dit en la seva compareixença pública –difícilment pot ser considerada una roda de premsa, ja que s'ha cenyit a un únic missatge amb tres o quatre idees– les raons de la seva renúncia a encapçalar la candidatura per Barcelona del PSC són polítiques. Ha dit també que són menors i que, per això, no fa falta explicar-les. S'equivoca. No es pot tirar la pedra i amagar la mà. El cert és que el PSC formava part cada vegada més dels seus records d'un passat gloriós i no entenia la falta d'afecte dels seus companys de partit.

Cinc raons han pesat en aquesta decisió. Primer, incomoditat amb la política del PSC i algunes de les seves esquivades a Catalunya i que tenen molt a veure amb el debat de la independència. L'exministra viu aquesta qüestió com una batalla amb vencedors i vençuts i li incomoden algunes coses, el que interpreta com alguns silencis o errors del seu partit, que van des de consentir als regidors socialistes en consistoris catalans suports o abstencions a resolucions a favor de la independència o el 9-N, fins a l'acord assolit a Girona per situar al capdavant de l'Ajuntament una alcaldessa de Convergència. Segon, la mandra (política, intel·lectual, no física) de posar-se el vestit de feina per confeccionar una llista al seu aire com la del passat desembre, en la qual va imposar com a número dos a Germán Rodríguez Sánchez, el seu director de comunicació en els Ministeris d'Habitatge i Defensa i tot un desconegut en el partit, per més que durant la legislatura 2011-2015 adquirís la condició de diputat del PSC després de la dimissió de Daniel Fernández que va aconseguir escó en el Parlament català. Tercer, més recentment s'havia incorporat un nou element: les primàries per elegir candidat. Chacón no temia aquesta situació, però entenia que en aquest moment crucial el socialisme català sortiria debilitat, a més de considerar que era un gest d'ingratitud.

Les altres dues raons tenen a veure amb la política espanyola. No creu en el lideratge de Pedro Sánchez al capdavant del PSOE i pensa que condueix el partit a una posició molt compromesa després de les eleccions del 26 de juny; potser, fins i tot marginal en el tauler polític. I, finalment, les seves expectatives de futur polític són reduïdes en els pròxims anys i, si es produeixen per alguna circumstància, tindran poc a veure amb disposar d'una acta de diputat. Veurem, amb el temps, si aquest moviment ha estat com el del seu coetani Artur Mas, un pas al costat, o com el de Josep Antoni Duran i Lleida, un pas enrere.