Sol explicar el ministre d'Hisenda i Administracions Públiques, Cristóbal Montoro, que ell és un gran defensor de les comunitats autònomes i que gràcies a ell cap d'elles ha fet fallida per molt malament que ho hagin fet els successius governs de torn en els més de quatre anys que ha estat al capdavant de la seu ubicada al palau del Marquès de Villamejor, a Castellana 3. La mateixa seu que abans que ell van ocupar polítics tan dispars com Eduardo Dato i Manuel Azaña, però sobretot i durant 32 anys, Luis Carrero Blanco. Potser, en això últim, tingui raó: cap autonomia no ha fet fallida. Però, per ser honestos, hauria d'afegir que cap ministre en els gairebé 40 anys des de les primeres eleccions, i en el cas de Catalunya un temps semblant d'autonomia, no havia dut a terme d'una manera tan intensa i tan constant un premeditat procés d'escanyament financer de la Generalitat.

Hi han passat ministres de l'UCD, del PSOE, del PP, de nou socialistes i finalment una altra vegada populars i cap no ha estat com Montoro. Ni el ministre d'Administracions Territorials Tomás de la Quadra Salcedo, inspirador de la Loapa el 1983, va ser capaç d'ofegar l'autonomia catalana, entre altres coses perquè el titular d'Hisenda era Miguel Boyer i, a més, l'autonomia catalana encara estava en fase molt embrionària. En canvi, 30 anys després tot ha estat molt diferent. El sistema autonòmic ha esclatat a partir de dues premisses: màximes transferències a les comunitats, mínims ingressos per fer front a una demanda ciutadana cada vegada més important. Cristóbal Montoro ha estat, i cal reconèixer-ho, qui ha transformat l'autonomia política en una pagadoria. Que, a més, no arriba a final de mes.

Ara, Montoro ha enviat una carta a 16 comunitats autònomes exigint-los noves retallades per incompliment del dèficit en el tancament de l'exercici de 2015. Catalunya és una d'elles i el vicepresident i conseller d'Economia, Oriol Junqueras, un dels receptors de la missiva. I, el més sorprenent, és que es miri les autonomies com a malgastadores quan proporcionalment han fet un esforç molt superior al de l'Estat en retallades de serveis socials. En el cas de Catalunya, a més, és clamorós, amb múltiples exemples com la paga extra als funcionaris. Aquest últim episodi de Montoro no és, tanmateix, com els anteriors. Els 1.000 milions de retallades que es demanen a la Generalitat és l'equivalent al tancament dels tres principals hospitals catalans i de totes les presons, a més del pressupost de l'Administració de Justícia. Una exigència que és incomplible per més que es vulgui una vegada més enganyar Brussel·les.