L'adhesió del Futbol Club Barcelona al Pacte Nacional pel Referèndum ha desencadenat una onada d'indignació a les formacions unionistes i als principals partits espanyols, que han acusat l'entitat de barrejar política amb esport i d'oblidar-se de la pluralitat ideològica dels seus socis. És obvi que en el Barça, com correspon a una entitat de més de 100.000 abonats, hi conviuen ideologies molt diverses i que en el club hi caben totes, tal com ha estat des de la seva fundació; no només, com alguns volen fer veure ara, les que estan a favor del referèndum.

Aquesta no és la qüestió, ni ha estat mai el debat al Futbol Club Barcelona. Una entitat, que no és sobrer d'assenyalar que és propietat exclusiva dels seus socis; una cosa que, per cert, passa a molt pocs clubs europeus d'aquesta dimensió. Un club on les eleccions són tan obertes que un huracà d'aire renovador capitanejat per Jan Laporta va acabar el 2003 amb la continuïtat de directives que portaven dècades al capdavant del club. Després van venir presidents de signe contrari, com Sandro Rossell i l'actual, Josep Maria Bartomeu. Sempre hi ha hagut diversos candidats i el club no ha pogut ser considerat mai propietat d'una única persona. Ni en els moments de més personalisme a la presidència.

Només des de la ignorància del que és i representa el Barça es pot retreure a la directiva el seu posicionament. El Barça és, en molts aspectes, una foto molt real de Catalunya. Hi ha enquestes del que en pensen els socis i, amb l'excusa de la pluralitat ideològica dels membres de l'entitat, no era acceptable que una minoria imposés la voluntat a una majoria. El Futbol Club Barcelona és més que un club i això en fa una entitat catalanista i de servei actiu al país. Per aquesta raó ha patit represàlies de les autoritats espanyoles al llarg de la història, se'n va voler castellanitzar el nom i la dictadura del general Franco va fer eliminar les quatre barres de la bandera catalana del seu escut.

El Barça no és una cosa qualsevol i és clar que s'ha implicat en iniciatives diverses, com la reivindicació d'un Estatut d'Autonomia el 1977, o ha portat l'Unicef a la samarreta. Més enllà de Messi, Neymar i Suárez i la resta de jugadors que són al terreny de joc, el Barça és també un compromís amb una idea de país. A qui pot sorprendre això? I els barcelonistes, la immensa majoria, siguin d'un o d'un altre dels ismes que sempre han dividit el club, avui se senten representats per la decisió de la seva directiva.

Al final, no hem d'acceptar com a veritable que demanar un referèndum sigui situar-se fora de la llei. Les urnes i els processos democràtics sempre seran sinònim de llibertat.