Catalunya afronta aquest diumenge la seva cinquena –i última?–​ Diada reivindicativa, completant la sèrie de manifestacions que el sobiranisme va iniciar el 2012, una cop va constatar que era necessari iniciar un viatge, sens dubte, incert però necessari, ja que estava en risc la seva concepció com a nació en haver fracassat estrepitosament l'Estatut, haver-se iniciat un seriós retrocés en les seves competències i, finalment, estar sotmès a una asfíxia econòmica, fruit d'un dèficit fiscal històric, que ofegava qualsevol iniciativa i lligava de mans la seva tresoreria. Es recuperava així, al carrer, una tradició antiga, ja que la Diada de l'11 de Setembre ha estat sempre una festivitat marcada al calendari com una jornada reivindicativa. Ara s'han complert 40 anys de la que es va celebrar a Sant Boi, semitolerada per les autoritats de l'època, i l'esperit era el mateix d'aquests últims anys, per més que una pàtina d'explicacions incompletes hagi volgut distorsionar els fets.

La del 2016 no serà diferent de les impressionants mobilitzacions del 2012, 2013, 2014 i 2015, amb centenars de milers de persones al carrer. En aquest sentit, la concentració, en aquest cas en cinc punts diferents del país –Barcelona, Tarragona, Lleida, Berga i Salt–, ja és un èxit abans de celebrar-se perquè no hi ha precedents d'una multitud sortint durant cinc anys consecutius al carrer pacíficament, cívicament i festivament en defensa dels seus drets nacionals. Això no hauria estat possible sense un acoblament de partits polítics i entitats sobiranistes amb un objectiu comú i que, com es va veure en les passades eleccions catalanes d'encara no fa un any, va comptar amb prou força per obtenir la majoria absoluta en el Parlament. És important retenir aquest fet: la majoria parlamentària és sobiranista i la minoria és unionista.

Aquest diumenge, per tant, no és una jornada per explicar-se, ja que això va passar en les eleccions del passat 27 de setembre. Però sí que és una jornada per enviar al món novament un missatge inequívoc que una majoria de la societat catalana vol, d'una manera, pacífica i convivencial, ser un Estat més de la Unió Europea. Que voldria pactar un referèndum amb el govern espanyol, com ha fet Escòcia amb el Regne Unit, però també que el president Puigdemont i el seu govern tenen un mandat dels electors que s'han compromès a seguir, com ha recalcat novament en el seu missatge institucional de l'11 de setembre. I que el rellotge continua avançant mentre la política espanyola és incapaç d'entendre el que està passant a Catalunya.