Entrem a la setmana Tarradellas, em deia en un whatsap diumenge a la nit la persona que millor el coneixia i que més el va tractar, el periodista Albert Arbós. I acompanyava el missatge amb una foto del president somrient a bord de l'avió que el traslladava de Madrid a Barcelona el 23 d'octubre de 1977, fa justament quaranta anys. Tenia motius Tarradellas per estar satisfet aquell dia: havia doblegat la voluntat de l'Estat, que adaptava les lleis a la realitat política del moment, i tornava de l'exili com a president de la Generalitat. Amb poques competències, certament. Però amb la legitimitat d'enllaçar amb la història i amb la dignitat de qui en la seva residència de Saint-Martin-le-Beau va patir, va lluitar i va guanyar. Poca broma.

Moltes ximpleries s'han dit i es diran sobre Josep Tarradellas i val la pena recordar que gairebé cap dels que les han formulades ni van conèixer, ni van tractar, el president. Sobretot, no el van conèixer ni a l'exili, dur, com el de gairebé tots els que el van patir, que és on va forjar el seu caràcter i on va preparar i va pensar durant dècades l'estratègia, ni durant la negociació que es va produir per al seu retorn a Catalunya. Dels periodistes d'aquella època, que vam seguir intensament aquells mesos entre les eleccions del 15 de juny de 1977 i el dia de la seva arribada a Barcelona, en quedem pocs en actiu. I, realment, el que s'explica interessadament d'aquell Tarradellas té poc a veure amb la realitat. Es tendeix a confondre amb un altre molt més conegut que és el Tarradellas que va governar la Generalitat fins a 1980 i el que va residir a la Via Augusta de Barcelona, fins a la seva mort el 1988.

I, com succeeix la majoria de les vegades a la història, els que més ho reivindiquen ara són justament els que més van fer el possible per impedir que tornés de l'exili i recuperés el rang i el càrrec de president. N'hi ha prou de llegir l'acta de la reunió de l'autodenominada assemblea de càrrecs electes —diputats i senadors— reunida el 25 de juny de 1977 i a la qual van assistir 62 dels 63 parlamentaris possibles i reunida a la sala que avui és el Parlament de Catalunya per comprovar que el diputat d'Aliança Popular —que el 1989 va canviar de marca en el que és avui el PP— va ser l'únic que es va oposar al retorn de Tarradellas com a president de la Generalitat. El diputat López Rodó expressava allà l'opinió de Fraga. Hi havia una diferència entre la imberbe UCD disposada a obrir fins i tot les portes més difícils i l'autèntica dreta, Aliança Popular, que tenia el control dels ministeris i que era contrària a qualsevol concessió al catalanisme.

Gairebé quatre dècades va estar Tarradellas a l'exili i 40 anys ha durat aquell pacte. A Espanya tot va de quaranta en quaranta anys i potser per això els acords són gairebé impossibles. Tarradellas va tornar amb un Ja soc aquí, que volia dir moltes coses però que era fonamentalment el triomf del catalanisme polític. No era l'èxit de tota Catalunya, ja que una minoria no volia que tornés, preferia que continués a l'exili, entre ells, molta gent important, que van ser els primers a entendre el signe de la història. Un president del govern espanyol ens va dir dissabte Ya estoy aquí i es va proclamar president de la Generalitat partint de l'article 155 de la Constitució, entre els aplaudiments de PSOE i Ciutadans. El 131 president de la Generalitat a partir de dissabte, una vegada s'hagin reunit el Senat i, de nou, el govern espanyol. Mentrestant, Puigdemont, amb menys temps que Tarradellas, perfila la seva estratègia entre les advertències d'uns, les amenaces d'altres, el suport dels seus i el vertigen. Una cosa innata quan s'han d'adoptar decisions que seran transcendents per a la història.