El sí definitiu de la CUP als pressupostos de la Generalitat per a l'any que ve suposa, a la pràctica, situar el referèndum d'independència de Catalunya a la rampa de sortida de la política catalana per als propers mesos. S'inicia així, i enmig d'un cert retrobament de l'independentisme, una espècie de compte enrere que té una data límit, finals de setembre, i també una data, ara com ara, probable, abans de les vacances d'estiu. El cert és que l'independentisme tanca fatigat el debat sobre l'aprovació o no dels pressupostos després d'una batalla de mesos i, com acostuma a passar habitualment en el bàndol victoriós, tots obtenen, al final, més triomfs que derrotes.

La CUP es desprèn, veurem si provisionalment o definitiva, de l'etiqueta de partit irresponsable i disposat a fer descarrilar el procés si no incloïa certes dosis de revolució social. Al final s'ha pogut comprovar que els canvis en l'organització de l'estiu passat, incorporant a llocs crucials Quim Arrufat i Lluc Salellas, no eren gratuïts. El vicepresident Oriol Junqueras respira tranquil amb els comptes aprovats i disposarà, en la seva condició de conseller d'Economia, d'un nou pressupost que preveu un increment de despesa social de més de 1.170 milions d'euros. En aquest paper ingrat de ròtula entre CUP i PDeCAT, un perfil més potent que li reclamaven alguns potser no hauria estat encertat. I finalment, el president Puigdemont, que ha caminat pel tall de la navalla des que va vincular, primer, la seva continuïtat a una moció de confiança, el mes de juny passat, i després, el referèndum a l'aprovació dels pressupostos, ha obtingut una victòria política valuosa. I podrà dir al seu partit que a més ha estat sense moure la peça de l'increment d'impostos, cosa que feia veritable pànic al PDeCat.

En aquest context, òbviament, si l'independentisme tanca la batalla pressupostària fatigat, l'unionisme la tanca esgotat i derrotat. La seva aposta a fons per uns pressupostos estimbant-se entre el guirigall d'una batalla campal entre els partidaris del referèndum o referèndum no s'ha produït i hauran de reciclar a marxes forçades tot el seu argumentari. Òbviament, les eleccions també s'evaporen de l'horitzó polític, ja que amb el referèndum en l'horitzó es poden fer tota mena d'especulacions però no deixaran de ser només un divertiment entre contraris al referèndum. Podran dedicar-s'hi PP, PSOE i Ciutadans, però què faran els comuns? L'independentisme s'ha aclarit però l'espera a Colau i el seu equip no podrà ser infinita, sobretot perquè la tercera via no existirà.

El fet que dijous passat estigués mediàticament marcat pel coneixement de totes les exageracions que ha anat proclamant l'exsenador i exjutge Santi Vidal pel territori, va sepultar unes declaracions molt importants del president Rajoy sobre el perímetre real de l'Operació Catalunya. A preguntes de la COPE, va oferir tres respostes al periodista: primer, un no al referèndum amb els arguments ja coneguts; segon, un altre no al règim fiscal diferenciat per a Catalunya perquè "generaria problemes descomunals"; i un tercer no hipotèticament a un nou Estatut que preveiés més pes polític per a Catalunya "perquè en aquests moments no és la necessitat". I, com a solució, què va oferir? Més inversions. Més enllà que fins i tot el socialista Miquel Iceta haurà de pensar-s'ho dues vegades abans de donar el seu suport a una proposta tan pobra, els comuns no podran compartir aquest diagnòstic, i mirar a un altre costat potser serà impossible.

I tot això mentre l'increment de la judicialització de la política catalana creix a una velocitat de vertigen i els seus actors principals es veuen sotmesos a noves actuacions de la Fiscalia i dels tribunals. La partida final i de durada incerta ha començat.