Encara que la presidència de la Generalitat de Josep Tarradellas i Joan no escapa al debat lògic sobre un polític la gestió del qual va tenir llums i ombres des que va arribar a Barcelona procedent de l'exili, el 24 d'octubre del 1977, fins al dia que va abandonar el càrrec, el 8 de maig del 1980, res no té en ell tant valor com el fet d'haver estat el nexe que entronca amb la història. Amb la derrota de la República i amb l'exili. Amb la guerra i amb la dictadura. Amb la pèrdua de les llibertats i amb l'intent d'esclafar qualsevol signe de catalanitat. Tarradellas va resistir dret des del 7 d'agost del 1954, data en què va ser escollit president de la Generalitat a l'ambaixada de la República Espanyola a Mèxic, després que Josep Irla dimitís del càrrec per problemes de salut. Va ser aquest cordó umbilical amb la història el que va permetre l'únic fet revolucionari de la transició política espanyola. Superior sens dubte al reconeixement del Partit Comunista d'Espanya, que tothom sabia que tard o d'hora s'acabaria duent a terme.

El retorn de Tarradellas fa 40 anys, fet històric la commemoració del qual s'ha iniciat solemnement aquest dilluns al Palau de la Generalitat, no era a l'agenda del govern d'Adolfo Suárez. O no hi era com una qüestió prioritària. Però en canvi sí que era al carrer. Al teixit associatiu català, als partits que sortien de la clandestinitat, als sindicats, als col·legis professionals. Tarradellas era la icona de manifestacions multitudinàries que demanaven Llibertat, amnistia i Estatut d'autonomia. El president a l'exili, que va patir penes i austeritats, misèries i incomprensions, va fer un favor impagable amb la seva tossuderia que el més important a l'inici de la transició era el restabliment de la Generalitat. Una cosa que es pot observar avui amb una grandesa superior a la d'aquell moment. L'autonomia de Catalunya no deriva de la Constitució espanyola sinó d'un acord a tres bandes: entre el cap de l'Estat del moment, Joan Carles I, el president Suárez i el president Tarradellas. L'autonomia de Catalunya és anterior a la Constitució. Aquella lliçó que avui se'ns aproxima i ens interpel·la va tenir, sobretot, dos actors principals: el polític que va saber construir un relat dia a dia des del petit poble de Saint-Martin-le-Beau i la gent, infatigable i esperançada a parts iguals en la reclamació del retorn del seu president.

Perquè la història ens ensenya que la gent sempre ha estat la gran força motriu de l'evolució de Catalunya. Els polítics, en diferents moments, han sabut canalitzar tota aquesta energia i vitalitat de reclamacions de vegades aparentment impossibles. Aquell any 1977 s'assembla, en part, a aquest 2017. El referèndum d'independència en un Estat democràtic no hauria de ser més difícil de materialitzar que el retorn d'un president republicà de l'exili en la d'una democràcia feble i tutelada pels militars. Amb soroll de sabres a les casernes diàriament. Però la gent va portar Tarradellas i sense saber-ho va fer no només un gest de dignitat sinó revolucionari. Evidentment, no tots van formar part d'aquest retrobament de la Generalitat i el seu poble. Curiosament, alguna de les organitzacions dels que avui es reclamen hereus de Tarradellas i reivindiquen el seny català com una manera de fer política, aquell 1977 van estar en contra del retorn del president exiliat. Sort que encara queden hemeroteques per consultar!