Aquest dissabte, Joan Carles I ha perdut la plaça de Barcelona que per acord del consistori de l'època, el 1981 sent alcalde el socialista Narcís Serra, avui imputat pel cas Caixa Catalunya i per qui el fiscal demana quatre anys de presó, se li va distingir en plena Diagonal i passeig de Gràcia. Passarà a denominar-se oficialment plaça del Cinc d'Oros, nom pel qual ja era coneguda per molts barcelonins.

És obvi que en la decisió del consistori han pesat raons polítiques, com també va passar amb la distinció al cap de poques setmanes del cop d'estat de 1981 i amb una impressió molt generalitzada en aquell moment que el cop d'estat de Milans del Bosch i Tejero no havia triomfat per mediació de la Monarquia. El cert és que molt ha plogut des d'aleshores, el rei emèrit ha tingut actuacions més que discutibles al capdavant de la direcció de l'Estat, fins a l'extrem que la seva precipitada renúncia va tenir molt a veure amb tot això.

Si els carrers o places d'un municipi són sobretot un reconeixement i un senyal d'agraïment dels ciutadans i, en aquest cas, dels seus representants, l'actitud de menyspreu al sector molt majoritari de la societat catalana partidari d'un referèndum d'independència ha estat evident. Encara ressonen aquelles frases escrites en l'únic missatge de contingut polític que va penjar al seu web durant el seu regnat, el 18 de setembre del 2012, i que després de glossar la unitat d'Espanya deia: "El pitjor que podem fer és dividir forces, encoratjar dissensions, perseguir quimeres, aprofundir ferides. No són aquests temps bons per escodrinyar les essències ni per debatre si són llebrers o conillers els qui amenacen el nostre model de convivència".

Ni era cap quimera, ni pretenia aprofundir ferides, ni s'estava parlant de llebrers i conillers. Era, en tot cas, una il·lusió molt majoritària de la societat catalana que cinc anys després d'aquella filípica del Joan Carles I vol encara votar en un 80% si Catalunya és o no és un Estat independent. Allà va perdre la plaça, cosa, si es vol, fins i tot menor. Però va perdre alguna cosa més: la simpatia d'una part de la societat catalana que va percebre clarament que, amb aquella actitud, la Monarquia també era part del problema, no de la solució.