El president del govern espanyol, Mariano Rajoy, va fer un tomb aquest dimarts pel programa de Carlos Herrera, a la cadena dels bisbes, just quan comencen a sorgir les primeres crítiques (i les primeres pors) perquè l'aplicació de l'article 155, el desmantellament absolut de qualsevol bri de poder de la Generalitat i la seva transformació en un ens purament administratiu, l'expulsió del poder del Govern legítim de Catalunya i l'entrada a presó d'una part dels seus membres o l'exili a Brussel·les del president i altres consellers, no esclafi d'una manera definitiva l'independentisme el pròxim 21 de desembre. Lluny de succeir això, l'unionisme demostra el seu sostre electoral a Catalunya en les primeres enquestes conegudes, publicades i guardades als calaixos. I PSC, PP i Ciutadans semblen haver oblidat aquella manifestació conjunta de fa unes quantes setmanes i comencen a clavar-se més que esgarrapades. A casa del pobre —en nombre d'escons— l'alegria és passatgera i les penes duren més.

Rajoy busca salvar el seu llegat després d'una política nefasta a Catalunya i d'una repressió desconeguda el passat 1 d'octubre amb motiu del referèndum. També, justificar la supressió de l'autonomia, perquè de fet en això ha consistit el 155. I que aquesta decisió sens dubte desproporcionada li permeti treure pit i enfrontar-se a les crítiques que ja s'acosten des de la dreta extrema que, òbviament, en volia més. D'aquí les seves manifestacions lluitant contra les acusacions de timorat que rep en el tema català. O les seves explicacions que havia destituït els membres del Govern de la Generalitat, "una cosa que no es feia des de la Segona Guerra Mundial". No serà que si no s'havia fet en tantes dècades era perquè no s'havia de fer? El nostre col·laborador Anton Losada, excel·lent coneixedor del polític gallec, va oferir al cap de pocs minuts un magnífic resum del pas per la Cadena Cope de Mariano Rajoy. Rajoy ja no dona entrevistes: fa aparicions, "Apariciones Mariano".

La imatge bèl·lica de la Segona Guerra Mundial, la no-política, la justícia, la Fiscalia. Tot forma part de la negació del problema. Però, com s'ha vist, això no porta a la solució. I a mesura que s'apropa el 21-D i es visualitza un reagrupament de l'independentisme i un realineament en candidatures diferents però amb objectius compartits de les tres llistes que es dibuixen en l'horitzó, Madrid arrufa les celles. I mira sobre la marxa de corregir l'error i la injustícia dels deu presos polítics quan falten una vintena de dies per a l'inici de campanya. I, per sota mà, els demana renúncies per sortir de la presó. O sigui: que sí que era un tema ideològic? I en mig de tot, Puigdemont. Qui atura Puigdemont? I a Madrid s'escolta: però no pot deixar de parlar aquest home? I el pont aeri polític avui no és entre Madrid i Barcelona, sinó entre Barcelona i Brussel·les. Recorda els viatges de catalans a Saint Martin-le-Beau amb Tarradellas, però transmesos a l'instant. Però no callarà, se sent de nou. I una simple reunió entre Puigdemont i Marta Rovira s'obre pas en tots els informatius. I, un pensant, a qui ningú no fa cas, conclou: Per a això, millor que uns fossin lliures i els altres a casa. Acabaran sent uns màrtirs. Però ningú no l'escolta.