El viatge llampec i discret del president Carles Puigdemont a Atlanta, Estats Units, convidat pel Centre Carter -una institució especialitzada en la defensa dels drets humans, la promoció de la democràcia arreu del món i la resolució de conflictes i que té com a referent Jimmy Carter, president nord-americà en el període 1977-1981 i premi Nobel de la Pau el 2002- és el cop d'efecte més gran a l'exterior del titular de la Generalitat des que és al capdavant de la institució.

És obvi, a més, que la trobada de 25 minuts que acaba de mantenir Puigdemont amb l'expresident nord-americà, i de la qual hem estat informant a El Nacional en exclusiva, tampoc no és una reunió qualsevol per molts motius. La rellevància internacional de Jimmy Carter, que a l'octubre complirà 93 anys, és indiscutible i a títol d'exemple des de la seva ONG s'han monitoritzat processos electorals, tant comicis com referèndums, en gairebé un centenar de països. No seria el cas català i el referèndum però val la pena conèixer la seva experiència.

El Govern espanyol ha provat de tallar en sec la famosa internacionalització del procés independentista català, a un preu molt alt, com ha reconegut en nombroses entrevistes l'exministre d'Afers Exteriors José Manuel García Margallo, i ha estat incapaç, en aquesta ocasió, de detectar primer i impedir després una visita que consumeix les seves últimes hores i que pot ser crucial en els propers mesos. L'oficiosa diplomàcia catalana -i també algun rellevant català resident als EUA- ha aconseguit una invitació per al plenari anual del Centre Carter, sota la direcció de l'empresari i filantrop John Jay Moores, i assisteixen en la reunió anual d'Atlanta la Junta d'Administradors de l'entitat i una àmplia Junta de Consellers. En total, al voltant de 200 personalitats i professionals influents dels negocis, l'educació, l'economia i la cultura nord-americana i també polítics que no estan en actiu.

En aquest influent fòrum que avalua conflictes arreu del món i que té un sòlid prestigi internacional, Puigdemont ha estat convidat primer a assistir a l'assemblea i a fer nombrosos contactes. I, després, a parlar amb Carter per explicar quines són les raons de Catalunya, del Govern i del Parlament per voler celebrar un referèndum d'independència, a poder ser pactat amb l'Estat espanyol i si no fos així després de proposar-ho una vegada i una altra a l'Executiu de Mariano Rajoy, amb una consulta unilateral.

Amb aquesta important cita, les autoritats catalanes ja han aconseguit l'impacte necessari per desarborar d'una vegada per sempre el mantra que el procés és de consum domèstic i de nul interès a l'exterior. A més cal sumar-hi la visita que faran diumenge a Barcelona dos congressistes dels Estats Units amb l'objectiu de conèixer de prop el procés català. Durant la seva estada s'entrevistaran amb el president Puigdemont, que els oferirà un sopar al Palau de la Generalitat amb assistència del vicepresident, Oriol Junqueras, i el conseller Raül Romeva.

La política internacional són interessos polítics i econòmics. I les relacions entre Estats són les que són. Però la força d'un Estat no es mesura per la seva arrogància. Tampoc per la capacitat que tingui d'imposar determinats discursos polítics i mediàtics de curt recorregut. La talla, l'alçada de mires, rau sempre en la capacitat dels governants per il·lusionar i convèncer els seus ciutadans. La setmana passada, l'Estat espanyol va fer una ostentació de força per rebaixar al màxim el viatge oficial del president Puigdemont a Boston, Washington i Nova York i per provar de ridiculitzar-lo. Cinc dies després de tornar a Barcelona, el titular de la Generalitat ha tornat discretament als EUA, s'ha entrevistat amb Carter i ha penetrat en la reunió d'una institució considerada el sancta sanctorum de la promoció de la democràcia arreu del món, i el govern espanyol i la seva diplomàcia se n'han assabentat quan ja no han pogut fer res per impedir-ho.