Celebrades les diferents manifestacions de l'11 de Setembre amb un èxit poc discutible d'assistents –la premsa internacional així ho reconeix de manera bastant unànime, mentre la de Madrid s'enreda en voler comptar si eren més o menys que el 2014 quan totes les xifres ja han reconegut que va sortir menys gent– en un nou senyal del vigor mobilitzador de l'independentisme a Catalunya, s'obre ara l'etapa més espinosa i complexa del full de ruta amb què Junts pel Sí i la CUP van formar la majoria parlamentària de 72 diputats.

Es podria dir que Carles Puigdemont i, òbviament, també Oriol Junqueras estan davant del moviment de peces més important d'aquesta legislatura. En què, d'una banda, s'intenta arribar fins al final del programa electoral i, per una altra, se sospira per un acord amb l'espai polític que aglutina Ada Colau i que permetria eixamplar la base ciutadana de suport al procés. En aquesta línia va, segurament, la proposta d'oferir novament al govern espanyol acordar un referèndum malgrat que la proposta estigui condemnada des del principi al fracàs, ja que Mariano Rajoy ha dit per activa i per passiva que no acceptarà mai una consulta vinculant o no que afecti la sobirania espanyola. PSOE i Ciutadans estan en una posició idèntica.

La qüestió és, es pot avançar llavors? I una altra pregunta encara més difícil: es vol avançar? Puigdemont i Junqueras han reiterat àmpliament aquest diumenge passat que sí. El primer, durant una trobada amb els periodistes estrangers desplaçats a Barcelona per cobrir la Diada i el segon, en una àmplia entrevista publicada també en aquest diari diumenge. En les properes setmanes, el Govern tindrà dues pistes d'aterratge per explorar si pot sumar els comuns: la moció de confiança i el posterior debat de Política General. En aquests dos moments s'haurà de calendaritzar el final de la legislatura més enllà del declarat fins a la data per Puigdemont sobre el seu desig de situar les eleccions constituents d'aquí a un any.

A Catalunya Ràdio, aquest dilluns declarava a Mònica Terribas que el referèndum, sens dubte la seva principal opció en aquests moments, ha de ser vinculant i amb totes les garanties democràtiques. Serà interessant veure com fa compatibles aquestes dues necessitats, com les explica a la ciutadania catalana i com aconsegueix que als 72 diputats a favor del referèndum s'hi sumin els 11 diputats de Catalunya Sí que es Pot, cosa que eixamplaria per sobre del 61% una hipotètica aprovació de la consulta referendària pel Parlament. No és exagerat, per tant, dir que al president Puigdemont se li apropa l'hora de la veritat.