Fa un any, el 22 de juny del 2016, vaig escriure el meu editorial en aquest diari amb el títol "La pudor de les clavegueres" arran de la publicació de les famoses converses entre l'exministre de l'Interior Jorge Fernández Díaz i l'exdirector de l'Oficina Antifrau de Catalunya Daniel de Alfonso. Era la primera vegada que es disposava d'àudios en els quals s'escoltava com es fabricaven proves per incriminar adversaris polítics pel simple fet de donar suport a la independència de Catalunya, com una gestió des d'Interior servia per afinar la Fiscalia o com s'utilitzaven determinats periodistes i mitjans per filtrar determinades informacions. Avui, no he sabut trobar un títol que resumís millor la situació després d'assistir entre estupefacte i perplex a l'entrevista de diumenge a la nit de Jordi Évole al comissari jubilat José Manuel Villarejo a la Sexta. I se'ns anuncia per d'aquí a molt poques hores un autèntic plat fort en la setmana en què se'ns està ensenyant la podridura del sistema per capítols. Es tracta del documental que ha produït i dirigit Jaume Roures i que té com a títol Les clavegueres d'Interior i que es presentarà en societat dimecres a la nit.

Villarejo va mentir en moltes coses i en altres va entrar en contradiccions. El seu expedient sobre això i declaracions efectuades anteriorment permeten afirmar-ho amb poc marge d'error. Però això no és el més important. El rellevant és la impunitat amb què s'han pogut dur a terme moltes d'aquestes accions que s'assemblen més a l'actuació d'una organització mafiosa que a un estat de dret. No n'hi ha prou amb dir que la gran majoria de les forces de seguretat no han participat d'aquest linxament i tampoc no han utilitzat mètodes il·legals. Tampoc no n'hi ha prou amb mirar cap a un altre costat com estan fent el Partit Socialista i Ciutadans. No poden continuar fent això Pedro Sánchez i Miquel Iceta; tampoc Albert Rivera i Inés Arrimadas.

Encobrir la guerra bruta contra persones i organitzacions, contra entitats i partits polítics és un camí de difícil retorn, en el qual un potser no sap com entra però del qual al final costa molt sortir-ne. Perquè un acaba tenint la percepció que l'entramat d'interessos és tan gran que una imperceptible teranyina acaba impedint que els ressorts d'una democràcia acabin funcionant correctament. No és tant que la Fiscalia no s'hagi donat ni per assabentada del que tots hem pogut escoltar a la Sexta, sinó que la comissió d'investigació del Congrés sobre l'Operació Catalunya hagi intentat evitar que els seus membres poguessin escoltar el documental de Roures.

No sé quin serà el final d'aquesta setmana, però és evident que hi haurà un abans i un després en la percepció de l'opinió pública i, segurament, també als tribunals. Perquè una democràcia homologada no es construeix a còpia d'eslògans sinó a partir de la llibertat dels seus ciutadans.