Encara que falten dues setmanes per a les primàries del Partit Socialista, la presentació d'avals dels tres candidats, Susana Díaz, Pedro Sánchez i Patxi López ha deixat clares tres coses: que hi ha partit per a l'elecció del pròxim líder dels socialistes el dia 21; que va ser un error de tot l'stablishment socialista apostar per la líder andalusa ja que la seva feblesa política i intel·lectual és massa evident; i, en tercer lloc, que el PSOE que hem conegut des de l'inici de la transició, el que va sorgir del congrés de Suresnes el 1974 i que ha tingut en Felipe González el seu gran referent i en el pacte basc-andalús l'eix de la seva estratègia política, pot tenir els dies comptats.

Si bé és cert que Díaz ha guanyat en avals una vegada s'ha dut a terme el recompte definitiu -59.390 militants li han donat el seu suport davant els 53.117 de Sánchez i els 10.866 de López-, durant més de 24 hores la seva victòria ha estat pírrica i potser ha demostrat una cosa que és més vella que l'anar a peu: portar el partit contra la seva història i contra la voluntat dels seus militants pot ser molt aplaudit i avalat pels qui pertanyen a altres formacions polítiques, però no pels socialistes. La gran pregunta no pot ser cap altra que la següent: si això ha succeït amb unes llistes en què els membres de l'aparell estatal, autonòmic, provincial o local no tenien més remei que retratar-se amb noms i cognoms, què poden acabar fent quan el vot sigui secret i hagin d'elegir entre una candidata que els ha portat a votar Rajoy com a president del Govern i un altre que va ser desallotjat de la secretaria general del PSOE amb nocturnitat i traïdoria en un tràgic Comitè Federal perquè volia mantenir-se en el no?

És normal, per tant, que a partir d'aquí hagin començat els nervis a la candidatura de Susana Díaz. Sobretot perquè Pedro Sánchez té molt poc a perdre, ja que no va poder arribar a imaginar que amb tot el que ha passat en els últims mesos la resposta de la militància socialista fos la que ha estat. El PP té motius per estar preocupat. Una legislatura que a finals de l'any passat la presumia tranquil·la i amb un PSOE emmordassat i desplaçat del seu espai natural s'ha transformat en pocs mesos en una de molt diferent on la corrupció popular ha emergit novament a partir del gran impacte que han tingut els fets de la Comunitat de Madrid, que han acabat amb l'expresident Ignacio González a la presó i, d'altra banda, la citació com a testimoni de Mariano Rajoy en la causa que se segueix per la caixa B del PP. Si s'hi afegeix que una hipotètica victòria de Sánchez desplaçaria novament el PSOE a l'oposició i s'obriria un temps nou amb Podemos de recorregut polític desconegut no és tan estrany que a La Moncloa s'hagi encès alguna alarma. I el seu inquilí hagi recuperat la seva frase favorita: "és que tot és un embolic".