Més enllà de la incòmoda relació que mantenen el PSOE i el PSC, i que se sustenta, en bona mesura, molt més en interessos que no pas en amor, hi ha una cosa molt cridanera: el menyspreu amb què tracten els dirigents del socialisme espanyol els seus homònims catalans. Un menyspreu que ha crescut a mesura que el socialisme català ha anat perdent posicions electorals a Catalunya, oblidant el socialisme espanyol el ridícul majúscul en què s'ha instal·lat amb una gestora fruit d'un cop d'estat contra Pedro Sánchez i atrinxerada en una peculiar interpretació dels estatuts i sense convocar el congrés del partit.

L'últim dirigent socialista encarregat de menystenir el PSC ha estat un tal Mario Jiménez que, segons la Viquipèdia, és portaveu parlamentari del PSOE d'Andalusia i que Susana Díaz ha enfilat al càrrec de portaveu de la gestora del PSOE. Jiménez ha començat l'any amb una sucoses declaracions: el PSOE vol decidir els pactes electorals del PSC tant als comicis autonòmics com municipals. Encara que fa temps que el PSC va deixar de tenir aquella autonomia que li atorgava el procés de fusió del socialisme català, els nous cadells del PSOE semblen decidits a acabar amb la més mínima capacitat de decisió dels catalans.

Aquest passat cap de setmana, una enquesta oferia una dada curiosa: el president de la gestora del PSOE, l'asturià Javier Fernández, aconsegueix una valoració més alta entre els votants del PP (un 5,21) que entre els electors socialistes (un 4,82). Això sí, Fernández dirigeix el partit cap a un enorme forat negre i, el que és més perillós, alterant les històriques línies vermelles: les aliances preferents són ara amb el PP, mai amb l'esquerra. Esclar que agafat a la cadira i sense primàries és molt fàcil donar lliçons a tothom.