En una de les últimes reunions del president Carles Puigdemont amb els seus consellers, segurament en el dinar abans d'iniciar el període vacacional, va quedar establert un full de ruta que ni els tràgics atemptats del mes d'agost passat no han aconseguit alterar: el perfil més allunyat possible davant de qualsevol provocació de l'Estat, amb l'argument que la posició central del Govern en el tema del referèndum té una majoria social a Catalunya i una comprensió relativament alta en l'opinió pública internacional. Fruit d'aquesta estratègia, en molts moments, sobretot abans del 17 d'agost, es va produir una certa inquietud en alguns sectors de Junts pel Sí pel protagonisme dialèctic de la CUP. Res, tanmateix, no ha estat casual, ja que Puigdemont i Junqueras volien que ambdós partits desapareguessin unes setmanes de l'intens focus mediàtic i que només opinessin els polítics de guàrdia.

Els atemptats van truncar aquesta estratègia. El Govern va haver primer de fer front a una contingència excepcional, que només va trobar crítiques molt puntuals, però que va obligar els principals membres de l'executiu a tenir un retorn a la feina diferent del previst. S'hi ha afegit aquests dies la barroera campanya de documents falsos fabricats per desacreditar els Mossos i els seus principals responsables. Més enllà del muntatge periodístic i de la seva intencionalitat, i acceptant que el dany final ha estat relatiu, sí que ha posat de manifest una cosa que no ha de ser passada per alt: la potència de foc dels adversaris del referèndum és tan elevada que qualsevol acció política que es posi en marxa té altaveus de sobra per contraposar un relat encara que sigui mentida.

Aquesta ha estat la lliçó dels últims tres dies, perquè el debat sobre el treball periodístic té, sincerament, poc recorregut. Tan poc que el govern espanyol ha passat públicament de puntetes, tant el president del govern espanyol, Mariano Rajoy, aquest dissabte a València, com el portaveu de l'executiu, Íñigo Méndez Vigo, divendres passat en l'habitual conferència de premsa després del Consell de Ministres. De la qual cosa es pot deduir que no estan satisfets amb el resultat o que en algun punt dels aparells de l'Estat algú ha anat massa lluny. Amb el temps ja se sabrà. Però sentint Mariano Rajoy és evident que d'aquest tema no en vol parlar —el prestigi dels Mossos entre la ciutadania no s'ha vist minvat malgrat la brutal campanya— i, en canvi, ha pujat diversos esglaons en les amenaces al Govern i als representants de Junts pel Sí davant de la jornada parlamentària de dimecres vinent que obrirà la porta de bat a bat al conflicte institucional amb l'aprovació de la llei de Referèndum i de Transitorietat Jurídica i Fundacional de la República i, posteriorment, amb la firma del decret de convocatòria del referèndum de l'1 d'octubre.

Les paraules de Puigdemont demanant a la ciutadania que no caigui en la provocació del govern espanyol i que tingui "serenitat i esperança" davant "la crispació i l'enuig" de les autoritats espanyoles és molt més que una declaració improvisada. És tota una admonició davant del pas del Rubicó de la legislatura catalana