Fa una mica més d'un any Xavier Domènech era un gran desconegut per a l'opinió pública. Tanmateix, una campanya electoral amb una empremta de candidat fresc i gran capacitat oratòria, com es correspon amb el seu ofici de professor, va ser suficient per catapultar-lo a una posició política de privilegi: amb Podemos a la rampa de creixement de la política espanyola i amb l'alcaldessa Ada Colau arremangant-se durant dues setmanes per Barcelona i la seva conurbació metropolitana, Domènech -o sigui En Comú Podem- va guanyar els comicis espanyols del 20 de desembre del 2015 celebrats a Catalunya.

Aquesta victòria es va repetir sis mesos després pràcticament sense variacions encara que les sensacions van ser molt diferents tant per a la formació morada com per als seus adversaris. La primera vegada, el resultat va sorprendre pel triomf voluminós; en la segona ocasió, en canvi, el resultat va ser agredolç i per sota de les expectatives. En l'imaginari català, les ambigüitats en el tema sobiranista li estaven començant a passar factura. Era fresca la imatge dels diputats de Catalunya Sí que es Pot amb els seus cartells demanant un referèndum i retraient a la majoria de Junts pel Sí i la CUP l'aprovació de la declaració rupturista del 9-N del 2015.

Tanmateix, com moltes vegades passa en política, les tornes han canviat i aquells que exigien el referèndum en fugen com un gat escaldat entre declaracions contradictòries un dia de Colau, un altre d'Asens, el següent de Pisarello o de Coscubiela, i així podríem seguir una bona estona. En aquesta incòmoda tessitura, Domènech sembla haver trobat la pedra filosofal de tots els seus problemes: que es convoquin eleccions ara.

Puigdemont, el seu govern i els seus aliats parlamentaris decidiran o faran el que més els convingui però la sortida d'emergència per als comuns no hauria de ser tan fàcil. La majoria social i política a Catalunya està clarament a favor d'un referèndum i aquesta és la batalla que els que estan a favor del dret a decidir han de lliurar aquest curs. La resta són falòrnies o fugir per la porta del darrere: la que condueix directament a la fustració i a una autèntica via morta.