Els militants socialistes han tornat aquest diumenge Pedro Sánchez a la secretaria general del PSOE amb un resultat aclaparador de gairebé deu punts d'avantatge i han restituït al polític madrileny el lloc de comandament del qual només la conspiració, les males arts i la pèrdua del sentit de la realitat de les velles glòries socialistes i de l'establishment mediàtic i financer l'havien fet fora el mes d'octubre passat. Amb aquesta decisió es posa a zero el comptador de la legislatura espanyola i s'inicia una nova etapa amb el lema sanchista clarament ratificat per la militància socialista: "No és no". Ha guanyat, sense matisos, el "no és no" a Mariano Rajoy. Susana Díaz és una joguina trencada a mans de tots aquells que la van introduir a la batalla i en la qual ha emergit com una dirigent política demagoga, insubstancial i sense projecte. Les eleccions no sempre es guanyen amb quatre frases buides i amb l'anticatalanisme com a bandera.

La victòria de Sánchez ha desbordat tots els pronòstics, fins a l'extrem que la candidata andalusa només ha guanyat a la seva terra. L'exlehendakari Patxi López s'ha emportat Euskadi, i a totes les altres federacions, així com al PSC, s'ha imposat el ja nou secretari general. El resultat pot estranyar, en una primera aproximació: com és possible que Sánchez s'hagi imposat a tots els que pinten alguna cosa en el socialisme espanyol? Tanmateix, a la pregunta hi ha també implícita la resposta: els militants socialistes, en uns temps en què les bases perceben més que mai que el poder ve de baix, no han seguit les consignes dels seus quadres i dels seus caps. L'exhibició restava. I amb ella Felipe González, Alfonso Guerra, José Luis Rodríguez Zapatero, Alfredo Pérez Rubalcaba, El País, El Mundo, l'ABC, els diaris catalans de paper més grans, les televisions espanyoles, llevat de La Sexta, i un llarg etcètera, que avui ploraran la seva escassa influència, demà avisaran de l'error dels militants del PSOE i demà passat miraran com refer ponts amb els guanyadors. Així és la política. La mala política.

Pedro Sánchez, a qui esperen moltes dificultats, és avui un candidat molt més sòlid del que sembla. Bàsicament, per tres motius: la seva victòria és aclaparadora, ja ha passat per l'assassinat exprés -i una segona vegada sembla impossible- i ha après el que és la traïció dels seus col·laboradors i la necessitat d'un equip cohesionat.

Un últim apunt: el PSC ha votat unànimement Sánchez i ha guanyat. El secretari general del PSOE té una oportunitat per eixamplar l'espai socialista a Espanya i això no només passa per votar sempre en contra de Rajoy. Catalunya hauria de ser la pedra angular de la seva nova política i rescatar el partit de l'immobilisme en què s'ha situat aquests anys, tant amb la gestora actual com abans amb ell mateix al capdavant del socialisme espanyol. És temps de coratge i d'iniciatives. Un primer gest seria assistir avui a la conferència del president de la Generalitat, Carles Puigdemont, a Madrid, i demostrar que la discrepància no està renyida amb els ponts de diàleg necessaris. Si Sánchez assumeix que l'error és anar a remolc de Rajoy, pot tenir una oportunitat.