Unes desafortunades i incomprensibles declaracions del número dos del PDeCAT David Bonvehí especulant sobre què farien si fracassava el procés independentista català i obrint la possibilitat de buscar, en aquest supòsit, un candidat autonomista han situat el partit dels dos últims presidents de la Generalitat, Carles Puigdemont i Artur Mas, en el centre del debat polític. Importa poc a hores d'ara si la conversa era gravada sense el consentiment de l'afectat, com al·lega Bonvehí -tampoc no ho van ser les sucoses xerrades al Ministeri de l'Interior entre Jorge Fernández Díaz i De Alfonso i que han estat utilitzades profusament- ni tampoc que el responsable d'organització pretengués tenir un diàleg sense condicions amb quadres del partit.

Fa temps que els dos partits independentistes es miren de reüll sobre els moviments d'una formació i l'altra a l'hora de fer públics els preparatius del referèndum. Tant, que a vegades pot fer la sensació que el més important no és fer el referèndum sinó qui en carrega el fracàs si aquest no s'acaba celebrant per l'oposició de l'Estat i l'activació de totes les mesures judicials que estan en marxa. Encara que el PDeCAT és l'únic que té polítics amb inhabilitació ferma pel 9-N -i és normal que així sigui ja que ERC no era llavors al Govern- els seus dirigents han de ser especialment curosos a l'hora d'evitar donar peu a interpretacions equívoques.

Sobretot si aquestes acaben semblant que no van en la direcció del rumb fixat pel president de la Generalitat, de referèndum o referèndum. Les declaracions de Bonvehí acabaran sent en pocs dies una serp informativa de vacances de Setmana Santa, però en la recta final de la convocatòria de la consulta els errors penalitzaran molt aquells que els cometin. No és estrany que, en les últimes reunions amb dirigents del món independentista, Puigdemont hagi demanat màxima discreció i un tancament de files al voltant del referèndum. Que la persona que hagi hagut de sortir assegurant que l'autonomisme s'ha acabat hagi estat un moderat com Santi Vila no és més que un exemple que el camí iniciat no té per al PDeCAT marxa enrere.