Catalunya és un poble emotiu del qual alguns dels seus tòpics, en algun moment, solen ser veritat. Ho han estat en l'acte d'homenatge a Muriel Casals, expresidenta d'Òmnium, morta el 14 de febrer després d'un desgraciat accident en què va ser atropellada per una bicicleta. El Govern l'ha volgut distingir amb el lliurament a títol pòstum de la medalla d'Or de la Generalitat. De fet, l'acte presidit pel president de la Generalitat, Carles Puigdemont, i la presidenta del Parlament, Carme Forcadell, marca l'inici de les celebracions de la Diada del 2016, que culminaran amb les multitudinàries manifestacions descentralitzades de diumenge vinent i que suposa l'inici del curs polític més incert dels últims anys.
Muriel va tenir moltes vides malgrat morir jove, als 70 anys. De tots els llocs per on va passar ha sortit gent durant aquests mesos explicant centenars d'anècdotes que no han fet més que engrandir la seva figura. A la universitat, al PSUC en què va militar, en entitats tan diferents com l'Ateneu i Òmnium i en la política, faceta que sempre li va agradar i va exercir amb una dimensió pública transversal i unitària. Perquè aquests van ser els dos eixos de l'actuació de Casals, després d'una llarga militància de partit a l'esquerra catalanista. Bé és cert que tenir un carnet d'un partit polític tampoc representava, a l'inici de la transició, el nivell d'odi visceral a l'adversari que existeix moltes vegades en l'actualitat.
Va dir el president Puigdemont en la seva intervenció que seria fidel al compromís sobiranista de Muriel Casals, i la seva filla, Laia, va recordar les ànsies de la seva mare per aconseguir la independència. Una medalla i un compromís es van donar la mà mentre anaven passant per una pantalla del Palau de la Generalitat imatges d'una vida truncada prematurament. Tot, en una Catalunya que continua pedalant entre divisions i desconfiances de la majoria parlamentària que, unida, sortirà al carrer aquest 11 de setembre.