Passen els anys i els fars nacionals de Catalunya continuen sent on sempre han estat. A Montserrat i a la classe treballadora, al món universitari i a la tercera edat, a les classes mitjanes i a la pagesia, a les ciutats i als pobles. A l'església de base i als botiguers. La revolta catalana, que no té precedents a Europa pel seu to pacífic i festiu, per molt que es manipuli la realitat per presentar-la d'una altra manera i procedir a liquidar l'autonomia i retallar les llibertats, s'eixampla cada vegada més per la base, necessita una actitud repressiva cada vegada més gran per ser sufocada, i s'expandeix a la resta de l'Estat, on una determinada esquerra assisteix també sorpresa a la pèrdua de llibertats que semblaven garantides a Espanya com el dret de reunió, manifestació i d'expressió. L'1 d'octubre ha fet explotar la caldera d'un Estat que ho ha apostat tot a una única carta per respondre a la demanda catalana: la repressiva. De digestió molt difícil a l'Europa actual.

El temps passa però les coses canvien molt menys del que sembla. Sobretot passen els anys. Perquè les circumstàncies es repeteixen pràcticament igual al llarg de la història dels pobles. Quan aquest diumenge es va divulgar l'homilia pronunciada en la missa de les 12 de l'Abadia de Montserrat pel pare benedictí, va ser com un retorn al túnel del temps. A aquella famosa entrevista de l'abat Escarré al diari Le Monde, el 1963, on criticava obertament la política del general Franco i que li costaria l'exili. Ara, segurament, no serà així, encara que la plantofada al govern espanyol ha estat de les que l'executiu recordarà. I de les que fa mal. En una homilia que recollia el suport al referèndum i el menyspreu de l'Estat a les institucions de Catalunya, el pare Sergi d'Assís Gelpí va pronunciar des del púlpit unes demolidores paraules: "No a la repressió; sí a la llibertat" i davant dels dies que queden per venir va demanar: "Que Déu ens ajudi a saber afrontar aquests dies, sempre amb esperit pacífic; i també, a ser al lloc que ens correspon en aquest moment de la nostra història". A les paraules va seguir una llarga ovació dels assistents.

La resposta té similitud amb la que han ofert els estibadors del port de Barcelona, que s'han negat a proveir els vaixells contractats pel Ministeri de l'Interior per acollir guàrdies civils i policies nacionals per impedir l'1 d'octubre. La decisió, que compta amb l'aval del Consell Internacional d'Estibadors, va ser acordada en assemblea per "no donar suport als vaixells de la repressió". Els estudiants de les universitats catalanes ja han obert el front de manifestacions i de col·laboració amb l'organització del referèndum. Els pagesos han tret centenars de tractors a Lleida. I així podríem continuar explicant exemples.

En aquest marc, s'aborda la setmana més decisiva dels últims temps a Catalunya. L'Estat ha provat d'arraconar i humiliar les institucions catalanes. Ho ha fet per la porta del darrere i sense el suport de les Corts. Aquesta és la gran paradoxa: el Govern respon a un mandat del Parlament, mentre el govern espanyol segresta al Congrés les decisions que adopta i quan es debaten queda en minoria. Sembla que no li importa gens. El que succeeix és que, en qualsevol contesa, un troba en la repressió la seva fortalesa i en els ideals la millor guia per no equivocar-se.