La rúbrica del nou acord d'unitat entre el PSOE i el PSC suposa, a la pràctica, posar punt final a la sobirania política del socialisme català i engegar a rodar el capital que constituïa per al PSOE i per a l'esquerra en general la singularitat del PSC. El més paradoxal és que a la Catalunya autonòmica tal com l'hem conegut des dels anys setanta, el PSC ha gaudit estatutàriament d'independència en les seves decisions. I ara, en un moment en què el país es planteja un salt endavant, que per a uns és la independència i per a d'altres un estatus diferent amb més competències, el PSC es veu obligat a renunciar a la targeta de presentació i acceptar una autonomia vigilada en les decisions.

Els rectors actuals del socialisme espanyol han estat molt cruels amb el PSC. Amb la seva història política i també amb el graner de suport popular que sempre ha estat en els moments de bonança del socialisme. Perquè el PSOE ha passat per alt que únicament ha governat a Espanya quan la seva victòria a Catalunya ha estat aclaparadora. Si no, i amb bons resultats a Andalusia, Extremadura o Castella-la Manxa, ha acabat a l'oposició. Però en un moment en què la recentralització és un fet i el socialisme català està seriosament tocat electoralment, el consens per fer el toc de gràcia definitiu a la seva independència estava escrit des del dia en què els seus diputats no van donar suport a la investidura de Mariano Rajoy. Va ser l'últim cant del cigne i la gota que va fer vessar el vas de la història viva del PSOE: des de Felipe González a Susana Díaz; des d'Ibarra fins a Bono; des de Zapatero fins a Alfonso Guerra. Des d'El País fins a El Mundo, perquè la batalla també ha estat mediàtica i aquí en això, com en altres coses, els vells diaris catalans han tingut poc a dir, perduts com estan prenent la temperatura de les operacions diàleg.

Però el PSOE s'equivoca del tot si pensa que eliminant la independència del PSC s'acaben els seus problemes. De fet, comença el seu gran problema. Només podrà tornar a governar Espanya en el curt o mitjà termini en aliança amb Podemos, ja que les seves opcions de ser un partit hegemònic són inexistents. El discurs del Partit Popular i de Ciutadans ha acabat implantant-se en la política espanyola i el seu relat ha estat l'únic que ha sobreviscut (Podemos, al marge). Així, es pot confondre fàcilment quan es parla, per exemple, de la implementació de l'article 155 de la Constitució, el de la supressió de l'autonomia, qui és qui el defensa. Perquè Fernández, Rajoy o Rivera ho diuen igual, ho expressen igual i ho pensen igual.