Text íntegre de la intervenció de José Antich, director d’El Nacional.cat a l’acte celebrat al Parlament, organitzat pels expresidents de la Cambra Joan Rigol, Ernest Benach i Núria de Gispert, en suport de la presidenta actual, Carme Forcadell, i la resta de membres de la Mesa, contra els quals pesen querelles de la Fiscalia en relació amb el procés sobiranista, així com els exmembres del Govern condemnats pel procés participatiu del 9-N del 2014.

 

Molt Honorable president de la Generalitat,

Molt Honorable presidenta del Parlament,

President Mas,

Presidents Rigol, Benach i De Gispert,

Vicepresident del Govern,

Membres del Govern,

Autoritats,

Senyores i senyors,

Ha estat la Transició política espanyola una gran estafa i, d'alguna manera, una certa mentida? Fins quan va durar en realitat l'ànima aperturista de la jove democràcia espanyola del 1977? I, per ser més precisos, en quin moment va ser segrestat l'esperit voluntàriament ambivalent de la Constitució? Sense el cop d'estat del 23 de febrer del 1981 hauria estat possible una Espanya diferent?

Polítics, historiadors, analistes i escriptors han intentat durant dècades aproximar-se a aquells anys per trobar una explicació a les conseqüències de l'alçament militar colpista, que va tenir molt de folklòric en la forma però que deixaria unes conseqüències polítiques letals i continuades en el temps.

La classe política va quedar immobilitzada i espantada per les amenaces militars. Els tancs van tornar a les casernes, sí; però, a canvi, els partits –uns més que d'altres- van acceptar doblegar-se al que més preocupava els militars: posar límits a l'autonomia de Catalunya i del País Basc, fins i tot a costa de laminar els recentment aprovats Estatuts d'Autonomia.

Els tancs van tornar a les casernes, sí; però, a canvi, els partits –uns més que d'altres- van acceptar doblegar-se al que més preocupava els militars: posar límits a l'autonomia de Catalunya i del País Basc

Els militars van desaparèixer de la vida pública, però una idea d'Espanya uniformista i harmonitzada va tornar –com si algun cop se n'hagués anat– als despatxos del poder a Madrid: des del govern a l'oposició, des de la judicatura als mitjans de comunicació, des de les institucions financeres a les patronals i grans empreses.

Va ser la primera vegada que es va proclamar de forma solemne des del govern espanyol, presidit per Leopoldo Calvo-Sotelo, que calia acabar amb les ambigüitats dels Estatuts i, cito textualment, “les ànsies de poder de Catalunya”.

D'aquesta escudella política, militar, judicial, financera i mediàtica en va sortir la LOAPA, la Llei Orgànica d'Harmonització del Procés Autonòmic. Era la resposta contundent de l'Estat a les demandes de més poder real que es formulaven des de Catalunya i també des del País Basc. PSOE i UCD, els dos partits hegemònics de la democràcia espanyola d'aquell temps, la correlació de forces que avui representen amb la mateixa convicció PP i PSOE, van posar els seus diputats al servei d'una Espanya sense arestes territorials i on la conllevancia d'Ortega fos possible a partir d'ofegar qualsevol reivindicació nacional que no dugués l'etiqueta d'espanyola.

Avui dia es pot assegurar, sense cap marge d'error, que la concepció de la LOAPA va ser un pacte a tres: la Monarquia, els principals partits espanyols –amb l'excepció del Partit Comunista– i els militars.

Cadascun d'ells va fer el paper que hi tenia assignat i, al juny del 1982, la llei era aprovada pel Congrés dels Diputats. El primer cop que la principal cambra legislativa espanyola era utilitzada per aprovar una llei orgànica que trinxava l'autonomia a partir de la invasió de les competències pròpies i la prevalença de la legislació bàsica de l'Estat, fos de qui fos la competència.

La concepció de la LOAPA va ser un pacte a tres: la Monarquia, els principals partits espanyols –amb l'excepció del Partit Comunista– i els militars

I quina va ser la resposta catalana? La política, oposar-se amb contundència a la llei. El Govern i el Parlament van presentar sengles recursos d'inconstitucionalitat davant el Tribunal Constitucional. La resposta ciutadana, la mobilització al carrer. Es van convocar dues manifestacions que van tenir una resposta important de la ciutadania i que van concentrar centenars de milers de persones als carrers de Barcelona. Quedaven lluny, això sí, de les manifestacions que hem conegut aquests últims anys.

En aquest edifici que ens acull, el 1982, en una data tan inhòspita com el 31 de juliol, que a més queia en dissabte, una majoria de 79 diputats va aprovar una resolució presentada pels grups de Convergència i Unió, Partit Socialista Unificat i Esquerra Republicana, a la qual s'hi sumarien el Partit Socialista d'Andalusia i dos diputats no adscrits, Josep Benet i Pere Portabella. Demanaven al Parlament que presentés un recurs previ d'inconstitucionalitat davant el TC contra la LOAPA.

Certament, eren altres temps i hi havia un punt de candidesa en els polítics catalans de l'època. El fet que entre els dirigents de totes les formacions, excepte en el cas de la UCD, hi hagués llaços de relació personal traçats durant els molts anys de clandestinitat donava a la política catalana una singularitat que no existia en altres llocs de l'Estat.

A més, els partits eren molt febles i el país estava en molts aspectes per fer. O més ben dit, per refer. Entre les formacions democràtiques no hi havia l'odi caïnita actual ni les ganes de destrucció de l'adversari en la disputa per franges de l'electorat. Hi havia, en el fons, una mirada una mica més còmplice que la que existeix en l'actualitat sobre el futur de Catalunya.

Només així s'entén, per exemple, que en l'esmentada votació de la LOAPA al Parlament no es registrés cap vot en contra i que les dues formacions polítiques contràries a la presentació del recurs d'inconstitucionalitat -les mateixes que van donar suport a la llei al Congrés- optessin per l'abstenció.

En la resolució del Parlament contra la LOAPA no es va registrar cap vot en contra, i les dues formacions que van donar suport a la llei al Congrés s'hi van abstenir 

S'imaginen, senyores i senyors, que aquesta actitud que llavors van tenir al Parlament els diputats de Centristes de Catalunya i del PSC davant del greu atac frontal que suposava la LOAPA que impulsaven la UCD i el PSOE l'haguessin tingut en els últims anys els partits de l'oposició? Són capaços de fer-se una idea de quin seria el nivell d'exigència de l'actual Parlament si hagués pogut acreditar que les reivindicacions molt majoritàries de la societat catalana no tenien vots en contra i només hi havia abstencions?

Fos el TC de l'època sensible o no a l'enorme problema que originaria la LOAPA a territoris com Catalunya, la veritat és que l'agost del 1983, l'Alt tribunal va declarar inconstitucionals 14 dels 34 articles de la llei. Es va fer, això sí, per la porta del darrere: en plena canícula estival i a través d'una sentència comunicada per la Secció de Vacances del Constitucional.

Va ser una gran derrota política del PSOE, que llavors ja estava al govern, i de la UCD, que pràcticament s'havia desintegrat. Però a aquell PSOE amb majoria absoluta al Congrés i amb el control absolut de l'única televisió a Espanya, Televisió Espanyola, ningú no li podia plantar cara. Ni tan sols atrevir-s'hi.

Si per als impulsors de la LOAPA va ser una derrota jurídica, per als que havien promogut el recurs davant el TC va ser una victòria pírrica. Va passar molt poc temps i es va veure clarament que la LOAPA i el seu esperit seguien vius, que el govern espanyol podia perfectament guanyar els partits per la porta del darrere i que el següent pas harmonitzador seria la LOFCA, la llei que estableix el model de finançament de les comunitats autònomes, aprovada a finals del 1980, i que ben espremuda acabaria limitant l'autonomia financera de la Generalitat. I així va ser.

I si una certa dosi d'unitat havia permès aquella resolució del TC desmuntant molts articles de la LOAPA, la ingenuïtat o la falta d'experiència política dels partits catalanistes que havien guanyat el recurs els va fer oblidar que al davant tenien un Estat amb molts segles a l'esquena. I que mentre aquí a Catalunya se sol pensar en petit, allà, acostumats com estan a guanyar sempre, saben que d'una o una altra manera la partida acabarà tombant  a favor.

La ingenuïtat o la falta d'experiència política dels partits catalanistes que havien guanyat el recurs els va fer oblidar que al davant tenien un Estat amb molts segles a l'esquena

Aquest és un error molt català, menystenir l'adversari. Val la pena tornar a sentir unes paraules que va dir l'il·lustre diputat que va presentar en aquesta Cambra aquella proposta d'interposició del recurs d'inconstitucionalitat per impugnar la LOAPA. En nom dels tres grups proponents, Rafael Ribó va fer un vaticini que és plenament actual: “Els que són adversaris de l'autonomia de Catalunya, el que volen posar en dubte no són les competències d'aquest Parlament, és l'existència mateixa d'aquest Par-lament, l'existència mateixa d'un sistema d'autonomia política”. I no es va equivocar gens. Només ha calgut el pas dels anys per veure que era exactament així.

Vaig acabant. El president del Tribunal Constitucional que va dictaminar sobre la LOAPA, Manuel García Pelayo, va ser preguntat anys després per un mitjà de comunicació sobre el sentit de la llei i la seva relació amb la justícia. “No es pot ser just si no es té llibertat de criteri per triar entre el bé i el mal; la llibertat és la condició per ser justos”.

Quan va fer aquestes declaracions, García Pelayo, que havia estat capità de l'Estat Major de l'Exèrcit republicà i havia passat llargues etapes a l'exili, se n’havia anat a viure un altre cop a fora del país. En aquesta ocasió, a Caracas. Diuen els que el van tractar, que va exercir el càrrec sotmès a pressions que no s'esperava i que no era capaç d'imaginar, i que per això va abandonar Espanya poc temps després de deixar la presidència del TC, quan la tristesa ja s'havia apoderat d'ell.

Avui rememorem aquell primer envit de l’Estat contra l’autonomia, i hi descobrim, sobretot, fins a quin punt les flaqueses, les divisions i la inexperiència de la Catalunya d’aquells anys van acabar permetent, amb el temps, que la partida es resolgués a benefici de l’Estat. Els trenta-cinc anys que han passat des d’aleshores, potser són temps per poder-ne extreure, de tot plegat, algunes lliçons especialment oportunes per al moment polític que viu el país.

Moltes gràcies.