Fa uns mesos, Joaquim Forn era un polític desnonat. O si es vol dir més suau, amortitzat. Una campanya electoral deplorable de la llavors Convergència i Unió a la ciutat de Barcelona el 2015 i la fabricació de notícies falses per part del Ministeri de l'Interior durant aquelles setmanes van desbancar de l'alcaldia Xavier Trias, de qui es va arribar a publicar que tenia un compte a Suïssa. Després hem sabut que tot formava part de l'operació Catalunya, però quan això va quedar meridianament clar, Trias ja estava fora del poder. I amb ell, Joaquim Forn, el seu primer tinent d'alcalde, sense discussió, l'home més valuós dels que l'envoltaven; però, en general, poc estimat pels periodistes, que el consideraven, amb raó, poc mediàtic. Amb poc glamur. Que en quatre anys no hi hagués problemes a l'estructura municipal, amb els funcionaris i els diferents col·lectius d'una maquinària imponent com és la de l'Ajuntament de Barcelona no causava cap seducció als mitjans; ara que s'han produït totes les crisis passades i futures al Consistori, la situació seria diferent. Però el passat mai no torna. O sí.

El que és cert és que Forn va tornar al seu paper d'oposició ingrata i es va parapetar al càrrec que més temps ha ocupat a la política: portaveu de l'oposició municipal des del 2007 i regidor des de 1999. Alguns diuen que no hagués estat estrany que en poc temps hagués abandonat la política i provat el pas a l'empresa privada. Però el 13 de juliol, una trucada de Carles Puigdemont gairebé a la mitjanit convidant-lo a apropar-se al Palau de la Generalitat va canviar la seva biografia: el president li va oferir ser conseller d'Interior. Un lloc clau amb la mirada posada al referèndum de l'1 d'octubre. No se sap gaire bé què va ser primer: si el sí de Forn o les crítiques immediates que va rebre de l'oposició i dels mitjans de comunicació editats a Madrid (no només). Avui fa una certa vergonya rellegir aquelles informacions i aquells editorials. Però ja se sap que a la guerra (política) no hi ha un moment de descans i Forn no el va tenir.

El dia de l'atemptat, el passat 17 d'agost, va tenir-ne notícia a molt poca distància d'on es van produir. Gairebé de dijous a dilluns no va sortir de la conselleria. I quan ho va fer va ser per anar a casa seva o al Palau de la Generalitat. Llevat d'un parell d'hores durant les quals va anar al partit de diumenge a la nit del Barça-Betis, en un intent de transmetre tranquil·litat a la ciutadania com a conseller d'Interior i acompanyat pel responsable dels Mossos, Josep Lluís Trapero. I per ser present al minut de silenci de l'afició barcelonista.

Des de dijous, tot ha canviat. Els Mossos s'han enfilat, segurament, a la primera posició en l'afecte i reconeixement de la societat catalana; el major Trapero és un responsable policial reconegut, admirat i amb una pàtina de gran professional i comunicador envejable; i Forn és el polític eficaç que ha fet el que millor sap fer i que no és cap altra cosa que allò que depèn d'ell es desenvolupi amb absoluta normalitat. Tots els que han criticat amb acarnissament el seu nomenament avui callen, s'inventen falses històries o miren d'empescar-se maneres de menystenir el seu paper. Es pot sobreviure en mig de tot plegat? Sí. I tornar del no-res, també.