El passat 1 de desembre del 2016 el diari El Mundo obria la seva portada a quatre columnes amb un titular cridaner: "Rajoy ofereix a la Generalitat negociar-ho tot, tret de la consulta". En els dos subtítols es reforçava aquesta idea: "Santamaría trasllada a Puigdemont que l'executiu accepta dialogar sobre 45 dels 46 punts plantejats pel govern català" i "Aquest [Puigdemont] insisteix que el referèndum ha d'estar sobre la taula". Eren els primers dies de la denominada Operació Diàleg, Mariano Rajoy havia aconseguit, a la fi, doblegar el PSOE –no sense que hi hagués una atroç carnisseria a Ferraz– perquè el votés i Soraya Sáenz de Santamaría havia obert despatx a la Delegació del govern espanyol des d'on Enric Millo mira, amb permanents globus sonda, de sembrar el caos a les files independentistes. A diferència de la seva antecessora María de los Llanos de Luna, que ignorava absolutament la política catalana, Millo, que havia estat diputat de CiU al Parlament entre 1995 i 2003, abans de recalar al PP, coneix bé els ressorts que posen nerviosos els independentistes, nous o de sempre, per haver militat en Unió Democràtica i en la seva ala més sobiranista

Però tornem a aquella portada d'El Mundo. En els 80 dies transcorreguts des d'aquella exclusiva, les úniques notícies que s'han produït han estat el judici en el TSJC a l'expresident Artur Mas i dos membres del seu govern; els dos processos penals que té oberts la presidenta del Parlament, Carme Forcadell; el procés penal contra uns altres quatre membres de la Taula del Parlament, tres de Junts pel Sí –Lluís Corominas, Anna Simó i Ramona Barrufet– i un de Catalunya Sí que es Pot, Joan Josep Nuet; l'advertiment del Constitucional a tot el Govern que se'ls obrirà un procediment penal si es convoca el referèndum; i tot un ventall de mesures coercitives a dur a terme si el Govern no rectificava i suspenia el referèndum. L'últim ha estat tractar d'imposar el relat que, vinculat a la sobirania, existeix un català violent que es mou en un quadrilàter imaginari que relliga l'independentisme amb el feixisme, la violència i el terrorisme. En l'estricte marc autonòmic també hi ha hagut notícies: desviament de fons del Corredor Mediterrani per a obres a Madrid, declaracions del ministre Catalá afirmant que el corredor no era tan prioritari, o promeses del ministre de Foment d'arribada de l'AVE a la seva ciutat natal, Santander. Hi hauria molts més exemples i també moltes més portades en la mateixa direcció que la d'El Mundo en els dos mesos llargs del nou executiu espanyol.

El més sorprenent, o no, és que, passat un temps, les portades també tornen com per art de màgia amb paraules gairebé idèntiques. Així titulava aquest diumenge la seva primera el diari El País: "Rajoy prepara una oferta sense referèndum per a Catalunya". I el subtítol: "El Govern pretén reconduir la crisi amb una proposta centrada en competències i infraestructures": són aquelles 45 propostes en les quals el govern espanyol es manté en fals, per cert. Poques hores després, Millo parlava a TV3 de "trobades a tots els àmbits" entre ambdós governs "unes públiques i altres de privades". Mentre El País elevava el llistó dels gestos a Catalunya: ja no vindrà el mastodòntic i ineficaç Senat sinó que se celebrarien fins i tot Consells de Ministres a Barcelona. No s'avançava el lloc, però per què no al Palau de Pedralbes?

Entrada la tarda, el president Puigdemont ha punxat el globus des de Narbona assegurant amb ironia que la proposta Rajoy era "com l'Esperit Sant, tothom en parla però ningú no l'ha vista" i ha negat reunions públiques i privades, més enllà de les conegudes i previsibles. I ha destacat que la seva petició de reunió a Rajoy encara no té data, encara que el govern espanyol es va comprometre a celebrar-la abans que finalitzés el gener. Un informe de l'Institut Reuters de l'Estudi del Periodisme de la Universitat d'Oxford elaborat el 2015 arriba a la conclusió que els mitjans de comunicació espanyols són els menys creïbles d'Europa i els segons menys creïbles del món. Segurament, poc o res ha canviat en els dos últims anys. És el que passa quan la informació ajuda la propaganda.