Situats a la torre de vidre que deu ser la seu del carrer Ferraz i amb l'espadatxí Antonio Hernando a la Carrera de San Jerónimo, com a gran teloner i sempre ben disposat, com ha demostrat, a atendre qui mana al partit, el PSOE ha estat incapaç de veure com es feia de gran la bola per impedir que l'ex-ministre de l'Interior Jorge Fernández Díaz fos designat president de la comissió Constitucional del Congrés. No els agradava però consideraven que el tema tampoc no aniria a més. El seu argumentari era senzill: hi ha una tradició al Congrés que un cop realitzat el repartiment de presidències de comissions, el partit proponent hi designa un candidat i aquest no té vots en contra. Així ha funcionat des del 1977, afirmaven al PSOE. Mentre el PP callava. Per què havia de parlar si el PSOE li feia la feina bruta?

El PSOE, tanmateix, oblidava dues coses al mig de l'allau en la qual va quedar sepultat: mai no s'havia proposat per presidir una comissió un ministre que acaba de ser reprovat pel Congrés dels Diputats i, el que és més important, Podemos no participa dels codis implantats quan ells no hi eren i l'exministre de l'Interior té també comptes pendents amb ells, no només amb l'independentisme català. Malgrat tot, Hernando aguantava impassible i, això sí, començaven a escoltar-se veus a les seves files molt crítiques.

Aquest dimecres, Pedro Sánchez va disparar un tret en tota la línia de flotació: els socialistes no podien situar al capdavant de la comissió Constitucional Fernández Díaz i el que havien de fer era exigir-ne la dimissió. Encara no eren les 9 del matí i la partida giraria per complet. L'ex-secretari general del PSOE havia fet diana instants després i els socialistes començaven a recollir el rodet del que ells solets havien contribuït a alimentar. El Partit Popular es trobava a mig matí que el seu soci, temorós, reculava, Ciutadans feia el mateix i no podia mantenir Fernández Díaz com a candidat. Començava llavors un pelegrinatge del PP per altres comissions del Congrés intentant recol·locar l'ex-ministre com a president com, per exemple, en la del Tribunal de Comptes.

A aquelles hores ja cap grup polític significatiu no li donava suport. El PP va viure així diverses reunions, alguna de molt tensa amb el PSOE. Al final, els populars van desistir i van recol·locar l'ex-ministre al capdavant de la comissió de Peticions, una comissió no legislativa, que no té una activitat política significativa i de la qual més d'una vegada els diputats se n'han plantejat l'eficàcia. Tant és així, que en aquests moments és una mera bústia de suggeriments dels ciutadans. Però això sí, tenia un avantatge: no se n'havia de votar la presidència.