A l'illa italiana de Ventotene, davant la ciutat de Nàpols, cèlebre perquè a començaments dels anys quaranta, durant el període feixista, hi van ser confinats nombrosos antifeixistes de diferents tendències ideològiques, com Sandro Pertini, que arribaria a president de la República Italiana, s'hi han reunit per repensar Europa la cancellera Angela Merkel, el president François Hollande i el premier italià, Mateo Renzi. Encara desconcertats pel Brèxit britànic, els líders d'Alemanya, França i Itàlia miren de forjar un cinturó de seguretat que mantingui viu el projecte europeu, mentre donen resposta a la greu crisi de la immigració i l'auge de les forces populistes als seus respectius països. No en va França tindrà presidencials l'any vinent –no és segur que Hollande, o sigui qui sigui el candidat socialista, passi a la segona volta de les presidencials–, a Alemanya, la popularitat de Merkel ha caigut fortament aquest estiu per la crisi dels refugiats i els atacs terroristes, i també se celebraran eleccions el segon semestre del proper any i, finalment, Itàlia celebrarà eleccions el 2018.

Un quadre per si mateix complicat sense la carpeta del Regne Unit, però absolutament maquiavèl·lic amb el conflicte a sobre de la taula. Europa encara ha de decidir, més enllà de les declaracions, quina és realment la seva política davant d'un Regne Unit que una vegada adoptada la decisió del Brèxit sembla voler jugar les seves cartes amb tranquil·litat, sobretot perquè la decisió tingui a curt termini el menor risc possible per a ells. També per calibrar els danys col·laterals que pot patir a Escòcia i Irlanda del Nord, on va guanyar la permanència a la Unió Europea.

Són temes, tots ells, d'enorme interès per a Europa, però també per a Espanya, absent a la cimera de Ventotene. És lògic que s'hagi volgut transmetre la idea, per part del govern espanyol, que l'absència del president del govern obeeix a la interinitat política existent. Això és, simplement, una excusa, ja que la provisionalitat potser no ajuda però tampoc no tanca portes. La qüestió és molt més profunda i té a veure amb la pèrdua de pes polític a l'escenari internacional. El ministre Margallo ha dut a terme una política massa erràtica durant els últims quatre anys i el que eren històricament punts forts de la política exterior espanyola com, per exemple, l'illa de Cuba o l'Orient Mitjà, han passat a ser dues carpetes normals. I això sí que és per al futur un problema greu per a Espanya.