Veient algunes reaccions dels últims dies i sobretot de les últimes hores que s'han produït en alguns sectors de la societat espanyola, un podria arribar fàcilment a la conclusió que el lliurament de l'arsenal d'armes per part de l'organització terrorista ETA no és una bona notícia. Fins i tot, que en alguns partits i mitjans de comunicació ha estat rebuda amb un cert enuig. I, en canvi, la societat basca, que és sens dubte la que més ha patit el terrorisme, dona mostres de sentir-se alleujada i de voler girar full a tantes dècades de terror.
Per quin estrany factor, una notícia tan anhelada durant molts anys i que havia provocat en tots els presidents de Govern espanyol una legítima ambició per resoldre el conflicte basc sota el seu mandat, és ara registrat com un tema una mica menys transcendent? O no era aquest l'objectiu de José María Aznar quan va anunciar el 3 de novembre de 1998, a través d'un comunicat de la Moncloa, que havia autoritzat l'inici de contactes amb "interlocutors de l'entorn de l'anomenat MLNV" -o Moviment d'Alliberament Nacional Basc- i es parlava de diàleg i es deia que sense armes es podia parlar de tot? No deu ser que ho deia sense creure-s'ho totalment?
És obvi que ETA no ha guanyat aquesta batalla. L'ha perduda estrepitosament. S'ha quedat sense capacitat operativa per actuar i sense suport social. Però aquesta victòria no pot enquistar-se. I cal seguir endavant sense rancor i amb diàleg. És el que majoritàriament volen els bascos i ha de ser respectat. D'alguna manera, Madrid ja ha perdut Catalunya, acabi com acabi el procés i el referèndum. Hi va haver un moment en què podia no haver estat així, però va escollir perdre el tren de la història. Ara, el risc que corre és que s'acabi repetint la situació al País Basc per impotència o per inacció.