Encara que no estem en període electoral i tampoc no comparteixo l'opinió dels que asseguren que el referèndum català serà substituït a la tornada de l'estiu per unes eleccions catalanes, autonòmiques o constituents, ja que encara falten molts capítols del procés per escriure, és absolutament normal que els partits utilitzin aquests mesos per expressar davant de la societat també musculatura organitzativa. Ho han fet algunes formacions polítiques últimament a través de la celebració dels seus respectius congressos i la reafirmació dels seus lideratges, com han estat els casos de Mariano Rajoy i Pablo Iglesias i ho serà abans de l'estiu en la convenció socialista que ha d'encimbellar, o no, la timorata Susana Díaz al lideratge del PSOE. Aquest dissabte, ha estat Esquerra Republicana la que ha protagonitzat un exercici de múscul polític, reunint més de 4.000 persones en defensa de la república catalana i el referèndum. Un acte de partit amb convidats estrangers notables, el pare de la constitució d'Eslovènia, Peter Jambrek, i el president del Parti Québécois, Jean-François Lisée.

A Esquerra les enquestes li atorguen des de fa temps una posició d'avantatge electoral a Catalunya que es basa, fonamentalment, en dues coordenades: un lideratge indiscutible, Oriol Junqueras, i una posició cada vegada més central en la política catalana. A això caldria afegir un tercer element, que es destaca poc, però que és igual d'important: una organització comandada per Marta Rovira, greixada, piramidal i disciplinada, que fuig de qualsevol conflicte intern, una circumstància realment nova en la història del partit republicà. I una quarta senya d'identitat: a poc a poc ha deixat de ser aquell partit acomplexat i introspectiu que només podia parlar de si mateix i per als seus. Així, per exemple, no és estrany que una de les grans ovacions de la tarda se la pogués emportar el president de la Generalitat, Carles Puigdemont.

L'acte del Centre de Convencions Internacional de Barcelona i el títol posat pels organitzadors, "El país que volem", ha tingut aquesta mescla de partit sense arestes: llenguatge centrista, un punt desideologitzat on hi caben totes, des de la democràcia cristiana fins a l'esquerra anomenada excomunista, i braços oberts a tots els que es vulguin afegir al projecte polític, des de refugiats a immigrants. Una aposta comunicativa forta i transgressora amb Junqueras interpel·lant directament Rajoy en castellà -una cosa impensable fa molt poc temps i que amb seguretat donarà joc a les televisions i ràdios espanyoles- i oferint-li un diàleg sincer i les millors relacions bilaterals. Tot això a partir d'un còctel polític que necessita tres ingredients: democràcia, drets civils i socials i les urnes. Les urnes prohibides. El gran cavall de batalla dels propers mesos i on es jugaran, amb seguretat, els lideratges futurs del país. I no només el de Junqueras, que ja és al centre per al que és bo i per al que és dolent, d'aquí i de Madrid. També el del nou PeDeCat, un cop Puigdemont ha fet un pas al costat i Mas s'ha mogut, i el d'Ada Colau, protegida, -durant quant temps?- a l'Ajuntament.