La contundent victòria de Donald Trump en les eleccions presidencials a la Casa Blanca i l'estrepitós fracàs de la candidata demòcrata Hillary Clinton suposa, segurament, la derrota més important de les classes dirigents mundials des de la Segona Guerra Mundial. Els centres de decisió, tal com els hem concebut des d'aleshores i que s'han sustentat, a grans trets, en el triangle que han conformat el poder polític, el sistema financer/grans empreses i els mitjans de comunicació (diaris de paper), han saltat pels aires davant de la seva progressiva i imparable pèrdua de credibilitat. Hi ha hagut avisos anteriors –la victòria del Brèxit al Regne Unit, el mes de juny passat, va ser l'últim cas clamorós– però la seva defunció definitiva caldrà certificar-la per als historiadors el 8 de novembre del 2016.

El pes que s'havia atorgat al que popularment es coneix com l'establishment sembla que ja no funciona de la mateixa manera en democràcies avançades, on els ciutadans, encertadament o equivocadament, han decidit prescindir dels prescriptors tradicionals, adoptar les seves pròpies decisions a risc d'equivocar-se (o no) i provar així d'imprimir un gir de 180 graus a les polítiques que ni entenen, ni comparteixen i de les quals responsabilitzen, sense posar rostre, a tots ells. Per això, cada vegada que hi ha una convocatòria a les urnes, els resultats vistos des de la lògica distància són tan durs, però, alhora, menys sorprenents. Trump ha guanyat l'últim any totes i cada una de les batalles que ha hagut d'afrontar i per a això ha necessitat comptar amb el suport popular: va començar sent el candidat que no superaria els envits dels primers caucus republicans; era impossible que tingués el nombre de delegats per aconseguir la nominació en la convenció de Cleveland (Ohio) l'estiu passat; i molts creien que era un rival massa fàcil per als demòcrates, encara que la seva candidata fos l'odiada Hillary Clinton que, a més, durant la campanya havia rebut el suport públic de nombrosos dirigents republicans. El resultat està a la vista: una diferència entre ambdós candidats de 70 vots electorals –219 a 289– i l'elefant de color vermell a tots els mapes del país.

És obvi que el resultat preocupa molta gent i que un cert populisme s'ha colat al despatx més important del planeta. Només s'han d'escoltar les declaracions prèvies de tantíssims dirigents mundials alertant dels perills de l'arribada de Trump a la Casa Blanca, haver fet atenció a la quantitat d'exabruptes del candidat, avui ja president electe, durant la llarga campanya electoral i també la cautela amb què ha estat rebut en moltes de les cancelleries més importants de tot el món. Caldrà esperar una mica per analitzar quin de tots els Donald Trump governarà el timó de la principal potència mundial. En aquest sentit, la seva primera compareixença pública després de la victòria ha destacat per la contenció verbal i els missatges d'unitat del país. Una actitud, sens dubte, molt més institucional que la que ha tingut la seva rival, que ha acabat sent una caricatura dels seus principals defectes i ha tingut un comportament vergonyós, demorant la seva incompareixença pública fins a l'endemà.

Un últim apunt del qual també caldrà extreure, de cara al futur, conclusions. Els americans han demanat al seu màxim dirigent que prioritzi Amèrica (Estats Units, esclar). Que davant de les pors de tot tipus que generen el terrorisme gihadista, la situació econòmica, l'atur o la immigració, la resposta sigui sempre pensant només o preferentment en Amèrica, que no deixa de ser una manera de tancar-se en si mateixos. Globalització econòmica sí, però apropant els centres de decisió als seus problemes. De la mateixa manera que molts europeus veuen en Brussel·les una part important dels seus problemes, hi ha nord-americans que veuen Washington i el que representa com el culpable de tots els seus mals. És també el ressorgir d'un sentiment nacional que torna, com un valor important en molts països. I que veurem si en els propers anys és capaç de destruir supraestructures polítiques que per a molts ciutadans són molt artificials. I que pot permetre que en aquest nou ordre mundial Catalunya tingui unes cartes molt més importants del que pot semblar. Unes cartes que, si més no, diuen que les nacions acaben sent el que els ciutadans volen. Amb Brèxit o amb Trèxit.