D'entre les moltes estupideses amb ambició creativa que hem sentit en aquestes últimes hores —i creguin-me que no han estat poques per a aquells que hem hagut d'estar al corrent de desenes de declaracions, editorials o comentaris radiofònics— en la posició més alta del pòdium, sense cap discussió possible, cal situar el regidor socialista en l'ajuntament de Barcelona, Jaume Collboni. Segon tinent d'alcalde d'Ada Colau i responsable de Cultura entre altres àrees importants, va desplaçar Pedro Sánchez i Miquel Iceta de qualsevol protagonisme en l'acte de proclamació del candidat del PSC a la Generalitat amb la següent pensada: Puigdemont ha fet un govern d'aiatol·làs amb la intenció d'immolar-se, a ells i el país. Més enllà del desconeixement del terme exacte del que és un aiatol·là, literalment "senyal de Déu", que Collboni hagi descobert uns aiatol·làs en el nou conseller de Presidència, Jordi Turull, o en el nou responsable d'Interior, Joaquim Forn, és tota una novetat i una gran revelació. No ho eren cap dels dos no fa tant temps. Quan Collboni negociava amb el primer al Parlament iniciatives legislatives o amb el segon aquests dos últims anys a l'Ajuntament de Barcelona.

El cert és que ni és el govern dels aiatol·làs ni cal que ho sigui. En tot cas, és el govern del referèndum, que pot tenir partidaris i detractors, només faltaria, però davant del qual els polítics contraris haurien de tenir més present que representen una franja molt petita —entre el 20 i el 30%— dels ciutadans que no volen que es voti en un referèndum la independència de Catalunya. Que tinguin una quota mediàtica molt superior, no els dona un percentatge de representació ciutadana més gran.

El més paradoxal és que Puigdemont ha de ser el primer president que en provar de cohesionar al màxim el seu govern i donar-li la unitat que no tenia ha fet una purga. No deu ser el mateix quan Mariano Rajoy cessa Alberto Ruiz-Gallardón, que anava per lliure en la llei de l'avortament, el loquaç José Manuel García-Margallo, que cada mes inventava una solució per a Catalunya, o Jorge Fernández Díaz, incapaç de tapar la fetor de les clavegueres de l'Estat.

Els agraïments als serveis prestats publicats al BOE no aclareixen el problema que eren aquells ministres per al seu president. Això sí, ha de ser molt més còmode plantejar una batalla des de la Moncloa o des del carrer Ferraz contra el Palau de la Generalitat sabent que hi ha fissures en el rival. No n'hi deu haver prou, de tenir a l'abast tots els ressorts de l'Estat. Però aquesta facilitat sembla normal que el PDeCAT i Esquerra no els l'hagin donat als unionistes. Així de senzill per més que les aigües de la inventiva creativa de la realitat baixin altes i agitades.