Aquest dilluns es complirà la desena jornada de vaga al metro de Barcelona des que el mes d'abril passat es van trencar les negociacions entre TMB, l'empresa municipal, i els treballadors. Un temps més que raonable per exigir responsabilitats a l'equip de govern de la capital catalana i molt especialment a la presidenta de TMB i regidora de Mobilitat del consistori barceloní, Mercedes Vidal. L'enquistament del conflicte, lluny d'entrar en via de solució, ha allunyat totes dues parts fins a l'extrem que, oficialment, el consistori a través de Vidal es nega a formular noves propostes confiant, segurament, en el cansament dels treballadors en vaga. El temps passat des que es va iniciar la protesta i el dany causat als ciutadans que pateixen en primera persona el desacord hauria de forçar el consistori, per un mínim sentit comú, a proposar un negociador de rang superior. És normal que els que estan per sobre de Vidal es neguin a aparèixer, però és que comença a ser incomprensible del tot la necessitat dels comuns de fer-se invisibles cada vegada que hi ha un problema o han d'adoptar una decisió.

Un comunicat, interessat és clar, de la CGT ha explicat com entre el 1997 i el 2015 només hi havia hagut deu dies de vaga i des del 2016 fins ara, 25. El resum és clar: 10 vagues en 18 anys i 25 en els últims 18 mesos, el període Colau. Una vegada s'ha assolit l'equador del mandat municipal, ja no s'hi val a parlar de l'herència rebuda ni de la inexperiència dels seus responsables. En el primer cas, perquè van heretar una ciutat ben gestionada -com, d'altra banda, l'havia heretada Trias el 2011- i en el segon, perquè els ciutadans esperem solucions als problemes, no un col·leccionable de bones intencions. Que, a més, ràpidament es desa en un calaix quan es comença a governar.