Després de tres dies de debat intens que ha inclòs la hibernació definitiva de Convergència, la rebel·lió de les bases de l'organització per fer un nou partit més horitzontal i més participatiu, el qüestionament del grup de càrrecs intermedis i alguns que no ho són tant, i, finalment, la creació del Partit Demòcrata Català, el balanç de la primera part de la complexa operació de desconnexió del vell al nou cal donar-lo per conclòs.

Transformar i interpretar aquesta expressió de més democràcia serà sens dubte l'assignatura més important del PDC en les dues properes setmanes. Les que van entre el congrés celebrat entre divendres i aquest diumenge i el d'aquí a quinze dies. El desenllaç per fer creïble que les formes del passat han quedat enrere hauria de ser la presentació de més d'una candidatura que disputés sense condicions l'elecció de 12 membres de la Direcció Executiva, tenint en compte que la presidència d'Artur Mas té un suport pràcticament unànime.

Si aquest serà el primer signe del canvi, el segon deure que té per davant el PDC ha de ser el rol que exerceix el president de la Generalitat, Carles Puigdemont. Refugiat deliberadament al seu paper institucional, Puigdemont aposta per ser un militant a seques i que el partit l'acompanyi en el canvi de rasant en la política catalana que impulsarà a partir de setembre. No és que no se senti còmode amb un ancoratge oficial del partit com a independentista i republicà, sinó que sent que necessita llibertat total perquè Esquerra primer i després la CUP s'integrin al seu full de ruta. D'aquí també que el president no volgués ser l'estrella de la clausura del congrés i mesurés molt bé el to, marcadament institucional, de les seves paraules.

Finalment, al PDC li queda com a deure important el de recuperar credibilitat. Donar sentit a la fundació d'un nou partit. Generar una nova il·lusió en els centenars de milers de votants que havien apostat per CDC i que avui s'han escampat en altres formacions polítiques i que no tenen per què tornar si no perceben que la nova organització aporta una proposta molt més atractiva. A favor hi tenen que el mapa polític català no sembla estar definitivament assentat. En contra, que el nou per ser realment nou ha d'estar allunyat del vell. I moltes vegades les inèrcies poden més al final que no pas les voluntats.